diumenge, 19 de febrer de 2017

La qüestió de François i Tuca.





A vegades faig una descoberta que m'omple per una colla de dies i, normalment, té a veure amb la literatura, la música, l'art o el cinema. La darrera té a veure amb la música, i me la va propiciar el formidable fons de la Biblioteca Mercè Rodoreda del Guinardó, un dels meus refugis urbans. 

Remenant els cedés, vaig ensopegar amb un de la François Hardy. La caràtula tenia molt bona pinta, una fotografia en blanc i negre de la cantant, el seu nom en lletres blanques i el títol, La Question. Un àlbum del 1971. Sense pensar-m'ho dues vegades, vaig anar cap al taulell, feliç de pensar que gaudiria de nou, durant uns quants dies, de la dolça veu de l'esprimatxada Hardy.

Després d'escalfar la casa, i tot assaborint una aromàtica i fumejant tassa d'infusió de gingebre, la música del cedé va començar a embolcallar-me, en un bressoleig que em portava a veure passeigs de camins hivernals, amb llum de tarda, o pluja darrera d'una finestra, carrers solitaris de la ciutat ...espais d'històries d'amors perduts o somniats, tan propis de la veu de la Hardy, acompanyats per un so de guitarraAquest so no era un altre que el de la cantant Tuca, una veu del Brasil que va tenir molt de ressò pels volts dels seixanta. La combinatòria fa d'aquest disc una troballa.

La Françoise Hardy va viatjar al Brasil l'any 1968  per participar al tercer Festival de la cançó popular de Rio de Janeiro. Durant aquest, va tenir una hostessa, la Lena, de la qual es va fer amiga. Al cap d'un any, va tornar a viatjar al Brasil, aquest cop per participar en el jurat del mateix festival, i va retrobar-se amb Lena.

Al cap d'uns mesos, al Brasil s'agreujà la situació política amb la dictadura existent en aquell moment, i la Lena va decidir exiliar-se a París. Allí va treballar en una perfumeria. Després, la François Hardy la va fer la seva secretària i assistent. Un dia la Lena va convidar la François a un restaurant. Durant la vetllada hi cantava una noia amb una veu encantadora, una cantant amiga de la Lena. La Françoise es sentí commoguda, connectava amb aquell estil i les dues van tornar vàries vegades per escoltar-la. Cada cop més, la François veia la possibilitat de fer un disc amb la Tuca, així es deia la cantant, i sorgí la proposta i més tard aquest disc. 

La Françoise explica que van ser moltes tardes preparant les cançons a casa seva, amb la Tuca tocant la guitarra. Van comptar amb l'acompanyament del contrabaix Guy Pedersen, que embellí les cançons, com en la que arrenca l'àlbum titulada Viens.

La vida està plena de bones coincidències. La François Hardy va viatjar al Brasil i feu una amistat que li va aportar després una coneixença artística molt valuosa. Un disc fet del viatge i les amistats.




dijous, 5 de gener de 2017

Testimonis del pas del temps.




Fa uns dies vam anar a veure dues esglésies romàniques que es troben a Osona, una és la de Sant Jaume de Viladrover  i l'altra, l'església de Santa Maria de Seva. Ambdues esglésies són molt interessants pels seus campanars romànics, de planta quadrada. El campanar de l'església de Sant Jaume  fa tres pisos remarcats per finestres i frisos de dents de serra. El de Seva presenta sis nivells d'obertures. Les dues esglésies daten del segle XI i pertanyen a la mateixa escola.



Una reflexió que fèiem, quan deixàvem enrere les esglésies, és que a l'època medieval l'autoria d'aquests temples quedava oculta dins del col·lectiu d'un corrent estilístic, d'una escola que potser duia el nom d'un mestre que suposem que fou l'impulsor de l'estil. No era com ara, que es coneix el nom de l'arquitecte que ha emprès el projecte i del seu equip.



L'època medieval és teocèntrica, cosa que porta els homes a l'anonimat. Déu és el creador i l'home només la seva mà. És increïble com es van aixecar aquests temples, pedra a pedra, sota la direcció d'un mestre d'obres que deuria conèixer molt bé el seu ofici. Per aquells temps es coneixia l'obra d'Euclides, els Elements, un vast compendi de teoremes sobre la geometria i l'aritmètica. Avui aquestes belles estructures del romànic romanen al seu lloc, formant part d'un paisatge, testimonis del pas dels temps i dels éssers humans.


divendres, 23 de desembre de 2016

Dalt de tot del cel.




De dalt de tot del cel
els pobles en la nit semblen brasers
                encesos
I perquè entra la vetlla brillen més
                els estels
s'acosten a la terra i s'escalfen les
                 mans
i el cos i els peus
I li ofrenen la Óssa com un penell de
flors:

Entremig la rosada
els dematins les cullen els pastors.

                                      Joan Salvat-Papasseit
                              "L'irradiador del port i les gavines"

diumenge, 20 de novembre de 2016

Els camins no són perdedors.



El Tagamanent: 1056 metres. Una part de l'ascensió l'hem feta amb el cotxe per una carretera de corbes que arrenca amb el rètol del Parc Etnològic del Tagamanent. Després de passar la masia de La Vila, deixem el cotxe en una raconada que fa d'aparcament.

Enfilem un camí costerut envoltat de pins molt alts. La terra és vermella i a l'ombra, humida. El silenci és trencat, de tant en tant, pel cant d'algun ocell. Hem escoltat un gaig.





Ens alegrem molt quan descobrim els senyals del camí bo que duu cap al cim del Tagamanent. En les nostres caminades sempre portem un escrit en el qual figuren tots els elements que hem d'anar trobant, que si un indicador o una masia, que si una tanca, que si una font o un dipòsit d'aigua, com ha estat el cas d'aquest darrer, que havia d'indicar a la nostra dreta el camí correcte.




Aquestes rutes narrades per anteriors caminants són les nostres cartes de navegació.Algunes les guardem al fons d'un calaix per si algun dia tornem a refer aquelles passes i no ens en recordem gaire de com anava el camí. Però com deia l'avi Àngel de l'Hostal de la Glòria de Viladrau, els camins no són pas perdedors...

En el camí que puja al cim del Tagamanent, hi trobem molsa. Pensem en el Nadal que aviat tindrem a tocar i en la il·lusió de fer el pessebre. Als marges dels camins trobem la molsa que flanquejarà el camins infinits i fressats del pessebre.

Trobem també, més endavant, troncs apilats, abandonats, i tornem al Nadal, pensem en la vella tradició del Tió, celebració pagana del Solstici d'hivern, en què volem despertar la naturalesa perquè ens doni fruits i prosperitat. Caga tió... ametlles i torrons...diu la cançó dels infants que piquen l'escorça amb totes les seves forces, cara vermells d'excitació per rebre els regals de l'arbre. Una tradició amb escatologia com també la de la figura del caganer. Ambdós elements del nostre Nadal que signifiquen el proveïment i l'aliment de la terra.




En l'època dels bolets no podria faltar trobar-ne.Hem vist una família que duia el cistell clàssic de recol·lectors. Nosaltres no en sabem gaire, així és que ens conformarem amb l'observació de les seves formes i colors. Creiem haver vist lleteroles, de rovelló cap ni un.




Al llarg del camí trobem a banda i banda matolls de bruc i ginebró. Arribem a una zona de pedres que semblen de pissarra i que fan com unes aigües. I el camí segueix amunt i amunt, fins que toquem  unes pedres enormes posades allí dalt probablement per les mans dels gegants. Tagamanent vol dir en llengua preromànica, segons Coromines, la muntanya abrupte, de pujada sobtada.







I ja veiem l'església en procés de restauració de Santa Maria, del segle X. També els fonaments d'un castell. I una vista magnífica de la cinglera del Bertí. 




Contemplem els caps gegantins de les muntanyes. Els romans van anomenar el Montseny, com el mont signe, la muntanya que ens guia, que és referència, ja que des del mar, apropant-se a la costa el veien alçar-se i els situava.




El moment de la contemplació dalt de la muntanya és  el gaudi del peregrí: adonar-se del camí recorregut assaborint el descans, i veure la immensitat del cel i l'alçada dels cims i sentir-nos petits i,a la vegada, fosos i recollits en la naturalesa, quan la pell ens crema per l'esforç i l'aire fred; sentir els batecs, que som vius i que els tràfecs de la urbs no ens afecten allí dalt. Llàstima que alguns no poden desempallegar-se del llast de la nostra època i  no poden evitar de fer-se selfies. Avui el caminant de David Caspar Friedrich no donaria l'esquena al retratista, el miraria somrient, tot i fent el signe de victòria amb els dits...Què vols fer-hi!...

Ara escoltem la següent música del compositor danès Carl Nielsen, que molt bé ens porta a recordar el paisatge:

https://www.youtube.com/watch?v=yOVr80KSUJM









divendres, 28 d’octubre de 2016

Cristania.

Faig el meu passeig habitual pels camins del Guinardó. L'olor de la pinassa puja del terra, una fortor de terra i herbes que parla de la pluja que ha caigut fa una estona. M'agrada recórrer aquests camins que es troben, caminant-los vaig compassant la respiració i els pensaments esdevenen diàfans. Vindrà el cansament reparador i necessari quan el dia ha estat molt carregat, intens. 

Tots els trajectes tenen els seus destins, recordo el camí que vam fer del Hyde Park, que vam premiar amb un pastisset de gerds a la cafeteria de Kensington Palace; recordo també el camí de Cristania, vorejant el riu, que el vam portar al centre de Copenhagen, a la plaça Nytorv, on vam fruir d'uns plats combinats ben complerts. Aquí a casa també m'agrada cloure les excursions amb un petit tec, ben frugal, un te de gingebre amb llimona, i unes galetes. A casa, amb la companyia de la gata, sempre amatent i sol·lícita.




Recordo l'agradable sol danès, escalfava però el podies aguantar. Cristania. La comunitat de les utopies, la utopia feta realitat. La ciutat de Crist? o dels cristians? Hi respirem la companyonia entre els seus habitants?... Quan hi entres un rètol t'indica que has deixat enrere la Unió Europea. El sistema ha quedat a l'altra banda. No està permesa la càmera fotogràfica, cosa que m'afligeix ja que m'encanta fer fotos dels entorns descoberts, però, a la vegada, me n'alegro, perquè et porta a viure el present i no pensar en el demà, en els records que voldràs tenir. Un mal del sistema.




A Cristania hi ha molt d'ambient. Hi ha bars, botigues, el transgressor Pusher Street i un pujol des d'on es veuen els edificis de Copenhagen al lluny i Cristania

Pujant el turó de Cristania prens el camí del qual us parlava, passes per una zona molt salvatge i arribes baixant per unes escales al camí que circumda el riu. Al llarg d'aquest camí hi ha bancs on pots seure i contemplar la brillantor de l'aigua, i escoltar el cant de les merles. Cristania alenteix els nostres ritmes occidentals.




Recentment, he llegit a La Vanguardia un interessant reportatge sobre una comunitat a Etiòpia, un llogarret anomenat Awra Amba, que funciona seguint unes formes semblants, quant al fet d'haver deixat enrere el sistema dels voltants i haver esdevingut una alternativa. En el cas d'aquest llogarret, certament, una manera de supervivència en la vida a Etiòpia, un país ancorat fermament en unes tradicions.

Camins que recorrem en els nostres somieigs. Seguirem caminant per plaer, per necessitat, per conèixer llocs i gent i a nosaltres mateixos.  Tornarem a llegir el camí d'Ulisses cap a Ítaca i la seva arribada. Cristania, Awra Amba...caminem, el món és ple de possibles.






dimecres, 12 d’octubre de 2016

La serpent del mar.




Una serpent sortia del mar i empenyia el sol cap al cel. Un cop allí, el sol viatjava en un carro daurat que un cavall arrossegava fent tota la volta cap a l'oest, on la serp l'esperava, i el tornava a guiar cap a les profunditats marines. Així és com els antics víkings explicaven el cicle de la vida, el pas dels dies. Potser per això van donar-li a la fusta dels seus vaixells la forma serpentina.

A Roskilde, a mitja hora de tren de Copenhagen en direcció sud, vam veure les conegudes serps dels víkings, temudes arreu del mar.





Al Vikingeskibs Museet hi ha les reconstruccions de cinc naus, trobades al 1962 en les excavacions fetes al Fiord de Roskilde.

La saga d'Olaf Tryggvason descriu la construcció de la llarga serpent l'any 1000. Un vaixell que havia de tenir trenta-quatre bancs de remers i havia de ser el vaixell més gran construït a Noruega. 



Al museu dels vaixells víkings de Roskilde, es van dissenyar unes carcasses de ferro, els esquelets de les naus, i s'hi van anar col·locant en el seu interior les peces de fusta autèntiques que es van trobar. La fusta de roure es conservava molt bé, ja que el fang d'aquestes terres té unes propietats preservadores.

Hi vam trobar el que possiblement va ser un gran drakar, la serp guerrera. Deuria fer uns vint metres de llarg per tres d'amplada. Hi podrien remar uns trenta homes i en dos dies es plantaven a la Gran Bretanya des 
d'Escandinàvia.



També hi ha dues naus més petites, de càrrega, anomenades knarr, i que tenien un ús comercial o de pesca. Aquestes podien fer uns quinze metres de llarg.






És fascinant descobrir les extensions que van arribar a recórrer aquests vaixells. Per mar i per vies fluvials no van trobar aturador. La voluntat de descoberta, de conquesta i de comerç van moure aquests homes del nord a arribar fins a Bagdad i Istanbul. S'han trobat monedes d'aquestes terres, el Dirham, en descobertes arqueològiques fetes al nord d'Europa.




L'any 1964, a l'església de Santa Sofia d'Istanbul, en una balustrada es va descobrir un grafit gravat al marbre que diu Halfdan va gravar aquestes lletres.

I van ser ells qui posaren els peus per primer cop en el que seria Amèrica. Sens dubte que deixaren un llegat de camins oberts als futurs viatgers.












diumenge, 25 de setembre de 2016

Montsoriu, un dels bells e nobles del món.




Un dia per deixar la ciutat i escampar la boira. Després d'un vespre de llamps i trons, semblava que la tardor volia imposar-se, però el dia s'ha aixecat perfecte per a l'excursió, fresc i solejat. Cal dir que, de camí a Viladrau, ha plogut i la temperatura ha baixat molt i força. Des de la finestra, veiem el sol i la pluja.

El Castell de Montsoriu senyoreja els pics de les muntanyes. Des del seu terrat vèiem el Turó de l'home i Les Agudes. Vèiem al lluny Sant Hilari Sacalm, Arbúcies i Breda. I molt al lluny, la serralada de Collserola.





El feu ha tingut diferents èpoques de construcció. La primera referència a la seva existència és de l'any 1017. En els seus inicis l'espai consistia en una torre d'homenatge -de 16 m d'altura-, una capella, una cisterna i una torre circular.



A finals del segle XII i mitjan segle XIII, el conjunt  s'amplià amb un segon recinte murallat i la torre de les Bruixes, ara separada del castell i tapada per un bell bosquet d'alzines on ens hem cruspit els entrepans.

Bernat Desclot va dir del castell que era "un dels bells e nobles del món".



A mitjan segle XIV, hi van fer unes importants reformes que convertiren Montsoriu en una plaça inexpugnable. En fou l'artífex Bernat II, vescomte de Cabrera i de Bas, almirall del rei Pere III el Cerimoniós.



Montsoriu tindrà tres recintes concèntrics que es podran defensar de manera independent. L'espai central és un pati d'armes amb cisterna que té al seu voltant les cambres residencials. La cisterna és molt gran, hi queia l'aigua de les canals de les cambres que voltaven el pati, i podia emmagatzemar fins a 250000 litres.



Fins a la segona meitat del segle XV, la fortificació tingué una funció militar i residencial. A partir d'aquell moment, els Cabrera van voler traslladar-se a un palau a Blanes, ja que els preocupaven els seus negocis al comtat de Mòdica, a l'illa de Sicília. A partir d'aquí, amb la seva venta a la família dels Aitona, va començar un procés de deteriorament de 400 anys, fins a la seva recuperació iniciada a finals del segle XX.