dilluns, 8 de juliol de 2019

D'aparicions en llits d'amor de la literatura medieval.






Llegint Tristan et Iseult, obra anònima dels segles XII-XIII, trobem l'escena entretinguda i intrigant del canvi d'amant en el llit nupcial.

Per tal que el rei Marc no se n'adoni que la seva dona Iseult no arriba verge a la nit nupcial, i per tal d'evitar el conseqüent càstig a la dona adúltera, rostir-se a la foguera, la mateixa Isolda ordeix una estratègia amb la seva serventa Brangiana. Sent aquesta verge i de la mateixa talla que Isolda, accepta de fer-se passar per la seva mestressa.

"Elle s'avisa de demander à Brangien, qui était vierge encore, de prendre en secret et en silence sa place dans le lit du roi au soir de la nuit des noces." (Tristan et Iseult, p. 62)

Arribats al moment, Tristan, còmplice de la trama, li explica al rei Marc un inventat costum irlandès consistent en la completa foscor de l'habitació en el moment de la unió.

En aquest punt creix la tensió de la trama. En l'acceptació a ulls clucs del rei, la imaginació del lector fructifica. La fosca de la cambra ho fa tot possible, el lector es preguntarà si realment el rei no veu que li han donat gat per llebre, o és que ja li està bé d'entrar en un joc eròtic.

Ens ve a la memòria l'episodi narrat a la crònica de Bernat Desclot, segles XIII-?, sobre l'engendrament de Jaume I. En aquest cas, la reina Maria de Montpeller, amoïnada perquè veia que el tron quedaria sense hereu, vistes les poques ganes del rei, va portar el seu marit cap al palau de Mirabais amb l'ajut d'un fidel servent. En una cambra a les fosques, l'enganyat rei creia trobar el cos de la seva amant, quan en realitat qui l'abraçava era la seva muller.

"-Amic - digué la dona, muller del rei-, vós siau ben vingut. Jo us he fet venir a mi perquè vós sou mon home naturalment, i conec que sou home lleial i bo, i aquell en qui hom se pot fiar. Jo em vull confiar en vós, i us pregue, que d'això que jo us diré, que vós m'hi ajudeu. Vós sabeu bé que el rei és mon marit i no vol ésser amb mi, de què jo sóc molt descontenta, no per altra cosa sinó per això que d'ell ni de mi no ha eixit infant qui fos hereu de Montpeller. Ara, jo sé que el rei té un afer amb una dona, i que se la fa venir en un castell, i vós sou el seu home de confiança. Per què jo us pregue, que quan vós li hagueu de portar la dona, que vingueu a mi i, tot privadament, que em poseu en la cambra en lloc d'ella, i jo em gitaré en el seu llit. I feu-ho de tal manera que no hi haja llum, i digueu al rei que la dona no ho vol, per tal que no siga coneguda. I jo tinc fe en Déu que en aquella nit engendrarem tal infant de què serà gran de bé i gran honor a tot son regne." ( Crònica de Bernat Desclot)

Trobem també una situació semblant a les descrites en el Tirant lo Blanc, obra valenciana del segle XV, quan la donzella Plaerdemavida porta l'heroi a la cambra on dorm Carmesina i dirigeix els moviments de Tirant sobre el cos de l'adormida princesa, esdevenint-se una intensa escena de voyeurisme, segurament única en la literatura europea.

"(...) Plaerdemavida l'hi portà  i el feu gitar al costat de la princesa. I les posts del llit, del costat del capçal, no arribaven a la paret. Quan Tirant s'hagué gitat, la donzella li digué que s'estigués quiet i que no es mogués fins que ella li ho digués. I ella es posà de peu al capçal del llit i posà el seu cap entre Tirant i la princesa, i ella tenia la cara devers la princesa; i com que les mànigues de la camisa li feien nosa, se les tragué. I agafà la mà de Tirant i la posà sobre els pits de la princesa, i Tirant li tocà les mamelles, el ventre i, d'allí, avall. La princesa es despertà i digué:
-Valga'm Déu, i com n'ets, de pesada! no em pots ni deixar dormir. Digué Plaerdemavida, que tenia el cap sobre el coixí: -Oh, com sou donzella poc soferta! Ara eixiu del bany i teniu les carns llises i agradables: m'agrada de tocar-les.
-Toca on vulguis- digué la princesa-, però no posis la mà tan avall com fas." (Joanot Martorell, Tirant lo Blanc).

Per bé que no tenien altre remei per la seva condició social, sigui de destacar el paper de les serventes i servents en les tres històries; la confiança mostrada pels superiors envers ells per caçar les seves preses. 

També sigui de destacar el paper de les dones, de la seva iniciativa i enginy, i de la seva amistat. En el cas de Plaerdemavida, hi podríem veure quelcom més que amistat envers la seva mestressa. Plaerdemavida actua per compte propi, afavorint el desig de Tirant. Brangiana segueix l'estratègia d'Isolda. Una estratègia ben semblant a la utilitzada per la reina Maria de Montpeller, que és actriu principal en la funció final, la qual cosa dóna una gran singularitat al tòpic de la substitució de l'amant, ja que, a més, aquest text el situaríem entre la crònica històrica i la literatura.

Hem vist doncs un lloc comú en la literatura que va dels segles XII al XV, i, de ben segur, aniríem trobant altres casos en les literatures d'altres països, i això ens podria portar a parlar d'un origen comú en la literatura clàssica i d'una tradició. 

Seria molt interessant d'observar amb atenció com els escriptors interpreten un tema, com el transformen i el representen amb el seus estils personals de llenguatge, i observar com el seus contextos històrics els influeixen en la seva interpretació. De la mateixa manera, és interessant compartir les nostres vivències com a lectors, ja que amb la nostra visió recreem també el text antic.

Obres citades:

Tristan et Iseult, (2000), París: Le Livre de poche.

Les quatre grans cròniques: Jaume I, Ramon Muntaner, Bernat Desclot, Pere III. (2009). Barcelona: Edicions 62.

Joanot Martorell. ( 2007). Tirant lo Blanch. Barcelona: Edicions 62.

Música:

Preludi al primer acte de Tristan i Isolda de Richard Wagner ( 1813-1883). Conductor: Wilhelm Furtwangler & Philarmonia Orchestra.

https://www.youtube.com/watch?v=J-qoaioG2UA














divendres, 1 de febrer de 2019

El rodamón.





Un altre cop ho havia fet; sempre li sortia així, no pensava en les conseqüències dels seus moviments. 

Qui sap si per això vivia en el moviment constant, li calia romandre en la natura, a prop dels cels nocturns i dels cims, allunyat de l'ordre dels homes.

Per voler ajudar algú, el perjudicava. O no?... El bé i el mal es barrejaven com en una baralla de cartes, en què no saps mai quina caurà.

El cas era que ja se li empolsegaven les botes i ben aviat es cansaria i tindria fam, fins que trobés un altre poble on romandre uns dies. 


dilluns, 28 de gener de 2019

Un concert de cant coral.


L'Yves seu a la terrassa del passeig i es demana una aigua amb xarop de menta. Res millor que celebrar la fi del dia i deixar anar la mirada cap a l'anar i venir dels que també pleguen i van a casa o a comprar o a sortir amb els amics. Bufa encara un aire ben calent. Alguns establiments tanquen. Veu sota les voltes la perruquera Claudette que està baixant la reixa. Ahir li va portar un paquet embolicat amb un llaç vermell. A dins hi havia un barret de palla i dues entrades per a un concert de jazz manouche que feien a la plaça de la vila aquell mateix vespre, però encara no havia rebut resposta. Li va donar una sensació estranya ser allà davant de les voltes talment un caçador esperant que la presa sortís del cau.

Va conèixer la Claudette a una discoteca de les afores amb uns gins a les mans i escoltant o, millor dit, patint, almenys ell, aquells sons rítmics que no tenien cap mena d'interès. Veia com la noia es deixava anar  alçant els braços, seguint aquella percussió que la duia d'un lloc a un altre de la pista, amb aquell vestit lila tan fi i sugerent. Un somriure tímid i garneu, uns ulls blaus i brillants, una pell molt blanca, uns cabells atzabeja, un nas elegant, clàssic, tot va produir en l'Yves un particular enrenou en sortir d'aquell catau.

L'estratègia del regal no sabia si havia estat encertada. Esperava assaborint la menta i encetant el paquet de Gitanes. Ja havien tancat els llums i començava a sortir la troupe de noies.
Va pagar la beguda i s'apropà a la Claudette que ja enfilava passeig amunt.

Ei! Com estàs? ...Què em dius del concert?...

Oh, em sap greu Yves, però aquest vespre he d'anar a un concert de cant coral que fan les meves amigues a l'església de Sant Mateu. És molt important que hi vagi perquè vam fer molta pinya quan érem petites. Si vols, em pots acompanyar... 

Un cop sorprenent! Una coral?...La gent està plena de sorpreses. Al cap d'uns minuts estaria dins d'una humida església del segle XVI, ensumant la cera de les espelmes i emportat per unes veus gairebé celestials.

L'estiu, una època de concerts...Qui es resistiria a la bellesa del cant coral?....Som-hi doncs, Yves, que no ha estat res. 

Quan anaven fent via cap al barri antic on es trobava l'església, el campanar de la qual era un dels cent que tenia aquella ciutat, la Claudette es va posar el barret de palla, un duet de guitarres es perdia en la densitat del vespre.

diumenge, 27 de gener de 2019

Noctua




La fosca més enllà de la finestra.

Els fanals del carrer guien les passes dels veïns. Tot és quietud.

A la branca del pi, l'òliba segueix els moviments de les bestioles nocturnes.

Em faré un got de llet per afavorir la son i mentre el prepari, al defora,  s'oiran murmuris d'aquells que es retiren tard: un sopar, un cinema, el treball exigent...

Més enllà de la finestra, la lluna desvetlla la figura de l'òliba, immòbil, esperant el lleu moviment del ratolí confiat.

divendres, 18 de gener de 2019

Ha acabat la jornada.



Ha acabat la jornada. Al vagó del metro hi puja poca gent. Amb cares cansades vagaregem una mica per l'entorn d'ulls inquiets, nerviosos d'haver estat tancats en una oficina més de vuit hores.

Les mans sostenen les pedres filosofals d'avui, les pantalles: mòbils, ipads, ebooks...L'evasió en la xarxa digital: el qui diu què, el m'han fet un like... Una evasió de la vida isolada.

Trec un llibre, o escric un poema, faig una minirevolució del paper. Però miro al meu voltant i tothom té els ulls davant d'una pantalla. Polzes hàbils que teclegen mil missatges, quantes ones que traslladen paraules!, quanta comunicació perduda o guanyada en un viatge soterrat de vint minuts.

Surto del metro i m'arriba l'olor de terra que ve de la muntanya i el silenci del barri, l'aroma de llenya d'alguna estufa. Les velles botigues del carrer van apagant els llums. El barri m'acull amic, i a baix queda la voràgine de la ciutat.




diumenge, 18 de novembre de 2018

Per la muntanya de Tiana, la vall de Montalegre.

Ens enfilem per la vall de Montalegre de Tiana. Seguim la ruta 145, que és circular i molt ben senyalitzada, i comença a l'observatori. Trobem un paisatge molt poblat de pins i alzines. Des de dalt, una magnífica vista del mar.



Es veuen bolets, després de les pluges. Però, com quasi sempre, de segur que els jubilats de la zona han fet estralls durant la setmana.


Trobem la terra remoguda en els llocs més coberts d'arbres, els senglars fan de les seves durant la nit.

Quedem sorpresos davant d'uns arbustos que creixen en una bona part del camí, fan un fruit vermell ben vistós. Els amics ens han parlat després de l'arbocera, i d'algunes confitures delicioses que s'hi poden fer. 



Ens sorprèn un gegant de ferro.



Arribem al cementiri dels empestats. Un lloc que l'ajuntament va obrir el 1870 per enterrar els morts de la pesta groga. Allunyats de la població per por al contagi.



Ben a prop de la cartoixa de Montalegre. Ja la vèiem des de les alçades, un claustre net i endreçat, una geometria. De prop, el mateix, sembla una factoria, en aquest cas de l'esperit.



Després el camí es perd una mica, ja que unes herbes molt altes tapen l'indicador. És al costat de la carretera.

Fent baixada, passem per un camí molt ombrívol i ample. Abans hem anat a veure la font dels ocellets, un bon locus amoenus. Pel camí hi hem trobat un cavall blanc i un poni que menjaven herba. Tot plegat molt bucòlic. On deuen ser el cavaller i la seva dama?...També pot ser que el cavall pertanyi ls cartoixans.



La ruta arriba al seu final retornant-nos a la vila. Hem de remuntar un bon tros que havíem fet amb cotxe, fins trobar el punt de sortida, el poliesportiu.

dissabte, 14 de juliol de 2018

Un principi per somiar.





La Marion s'avorreix en el creuer. S'ho temia, però va voler acompanyar el seu marit Yves en aquesta aventura transoceànica, que els duria, entre altres llocs, fins a les illes Tonga. Dalt d'un gran vaixell, el Moana, conviurien amb dues altres parelles amigues i fills i amics dels fills d'aquestes. En efecte, un cop embarcats podria ser engrescador, un repte o una tortura.

En el dia a dia del llarg viatge, surten les diferències entre els viatgers, i la Marion repassa la seva vida conjugal al costat de l'Yves. Hi ha moments del viatge, que la quotidianitat, les baralles, ficats en aquesta bombolla del benestar occidental que és el vaixell, se'ls emporta l'estat idoni per gaudir d'uns llocs de fantasia: Noumea, Benarés, Tahití...

Us estic parlant de la novel·la de Benoite Groult, La part des choses, editada per Grasset dins de la col·lecció Le Livre de poche, l'any 1972. Desconec si hi ha hagut reedicions, de segur que sí, ja que Benoite Groult és una novel·lista molt reconeguda a França, i a la Bretanya. 

Tornant al punt de vista de la Marion, ja que la novel·la està escrita a través d'un narrador intern en primera persona, en un moment cap al final del relat, ella menciona una frase del filòsof Gaston Bachelard que em sembla molt important per un dels continguts que dóna la novel·la: "Il existe un principe pour rêver : c'est celui de la modestie du refuge." 

La Marion se n'adona que no es pot somniar, ni arribar a l'estat del somni, en una closca luxosa com la que porten ells. El somni demana de partida l'anonimat, la simplesa, la modèstia. Demana la lleugeresa, no pas el pes d'un vaixell com el seu, i que a més és símbol d'una societat consumista. En canvi, des d'un petit refugi hom pot imaginar el món, l'univers, alliberat de totes les interferències de la civilització. Un és obert a tot i pot encalçar més fàcilment els somnis. Un encara no és res en el refugi modest, o simplement és un ésser humà, que no ha optat encara per la comoditat i els condicionants que aquesta comporta. Tips i ablanits pel benestar, l'esperit s'adorm, satisfet, sens dubtes.

L'obra és una bona reflexió sobre els canvis que volia la joventut dels seixanta enfront del sistema, i la dificultat o impossibilitat d'assolir-los. També és una interessant anàlisi de les relacions entre els homes i les dones, del respecte i l'estimació que necessiten ambdós sexes en una relació, respecte cap a les seves individualitats i caràcters. 

El viatge els durà a la desmitificació dels països que visitaran, instal·lats com a viatgers en uns seients privilegiats, des dels quals veuran la duresa de la vida en aquelles contrades, i sentiran en algun moment la desil·lusió per no poder arribar ni a la llibertat, ni al somni que els hauria agradat trobar al final de l'itinerari.