dilluns, 22 de maig de 2017

Alegria de futbolers al Hyde Park.



Amb una tassa de te a les mans, recordo l'herba acabada de pintar del Hyde Park. Em revé l'olor dels frankfurts dels quiosquets, i l'alegria de les veus dels nois i noies que jugaven a cricket al camp del darrera. Un camp improvisat prou ampli perquè la pilota granat de fusta s'alcés amunt al cel i arribés fora de l'alcanç dels jugadors. 



També, en un altre zona del parc, es celebrava un partit de futbol. L'alegria del joc s'acompanyava amb la música rap que sortia d'uns grans altaveus. El somriure dels jugadors per la diversió del joc. L'esport com a divertimento. Quina idea més allunyada dels camps professionals, on sovint veus cares de patiment en els jugadors. Allí, en aquell moment, hi jugava un noi gras hindú que driblava com un crack. Hi jugaven també dos nois etíops que corrien com llebres. Diferents edats i orígens reunits pel joc. Alegria, companyonia i convivència. Això és el Hyde Park.


dilluns, 8 de maig de 2017

La finestra

Arribem de la caminada per les muntanyes i ens agrada retrobar-nos amb la cambra de sempre, ben polida i amb olor de poble, aquella olor de sabó i de fusta, de dies tancada, i aleshores obrim la finestra i la nostra vista segueix el contorn de les crestes, tornem a situar Sant Miquel dels Barretons i més amunt, el Matagalls. Saludem el til.ler que puja fins a nosaltres, verda dolcesa al juny, quan esclata la flor, i ja estirats al llit i descansant dels camins, ens embadalim mirant el rectangle, el paisatge delimitat, i des d'allí, des d'aquesta pau, refem els camins que hem recorregut avui i els bells paisatges que hem vist.

dilluns, 17 d’abril de 2017

El camí no escollit.




Us porto un poema del poeta nord-americà Robert Frost que m'agrada molt. Es titula El camí no escollit, The road not taken. A continuació us n'escric la traducció al català que ha fet Josep Maria Jaumà, a l'antologia titulada Gebre i Sol, editada per Quaderns Crema. Tot seguit, us deixo també un enllaç en què podreu escoltar el poema en la seva llengua original. Les fotografies que acompanyen les estrofes són del camí que hem fet fins arribar a les Agudes, al Montseny, un recorregut al llarg del qual hem pensat molt i força en aquest poema.
https://www.youtube.com/watch?v=KUaQgRiJukA


Dos camins divergien al bosc groc
i, en sentint no poder fer-los tots dos
i ésser un sol viatger, vaig aturar-me
a contemplar-ne un fins on se'l veia
desaparèixer rere el sotabosc.



Però vaig triar l'altre, igual de bell,
i fins potser amb motius més convincents,
cobert com era d'herba no petjada;
malgrat que, ben mirat, tant l'un com l'altre
havien estat fressats quasi igualment.



Aquell matí se'ls veia ben semblants
amb fulles no ennegrides per cap pas.
Ah, vaig guardar el primer per a un altre dia!
Però sé prou que un camí mena a un altre
i vaig dubtar si mai hi tornaria.



D'aquí a molts i molts anys contaré
qui sap on, amb un sospir, el fet:
dos camins divergien dins d'un bosc,
jo vaig triar el menys fressat dels dos,
i això ha fet que tot fos diferent.




dissabte, 15 d’abril de 2017

Blank Canvas



No hi ha sensació més agradable que aquella que t'envaeix a l'inici d'unes festes i sents que tindràs un munt de temps lliure per fer moltes i moltes coses del teu grat. Tens tota la llibertat per portar-les a terme. Són aquells moment quan encara no has fet res en concret, però pots fer el que vulguis. Com un pintor davant del llenç buit, on podrà expressar d'una manera lliure tot el que imagini. Blank Canvas. Sents una màgia que és millor que quan vas portant a terme els plans.

divendres, 14 d’abril de 2017

Finestres a jardins somiats.



Inundats de la llum d'abril, vam entrar al Museu del Modernisme de Barcelona, carrer Balmes amb Consell de Cent, per veure l'exposició de Santiago Rusiñol titulada Jardins d'Espanya. L'exposició va ser un encant. Venint del soroll dels carrers envaïts per la turistada, entrar en aquell espai recollit i traslladar-se a l'època del 1900 ens va apaivagar l'enuig. La tranquil·litat dels jardins es va fer notòria.

Santiago Rusiñol va pintar jardins de diferents llocs de la geografia catalana i espanyola. Per exemple, trobem jardins d'Aranjuez, de Granada, de València, de Xàtiva...del claustre de Sant Benet de Bages...Rusiñol va escriure uns texts dedicats al misteri dels jardins abandonats, que esdevenen lliures i salvatges. Una mostra del decadentisme modernista i de romanticisme, com el quadre del cementiri de Sóller.

M'agraden molt els jardins, sobretot aquells que em trobo darrere un reixa escrostonada i semblen abandonats. Veus com creixen les males herbes amb força i les flors silvestres. La natura s'imposa, lliure de la racionalitat dominadora i escoltes només el brunzir de les abelles al sol voltant les flors.

Aquests quadres esdevenen finestres obertes a aquests espais naturals.












dissabte, 1 d’abril de 2017

Abandonat.




Us porto un poema de Robert Frost. Es titula Bereft, abandonat. Enfronta la vida de la natura, canviant i a voltes violenta, amb la de la persona que hi viu, però a sota d'un redòs. 

De cop i volta es produeix un canvi del temps, el vent bufa amb força i això succeeix quan, qui parla en el poema, obre la porta de casa. Es queda mirant al lluny i veu com les ones del mar s'agiten, i observa com les fulles dels arbres que volten pel terra fetes un remolí s'apropen fins on ell és, desafiadores. L'estiu queda lluny. I amb la mà a la porta sent com la forta natura envaeix la seva intimitat. Irromp en el seu àmbit protegit. Ell diu que la naturalesa ja ha descobert que és un home sol. Queda visible la seva fragilitat, no només sol a la casa, si no a la vida. I diu que ja no li queda res, excepte Déu. 


Bereft

Where had I  heard this wind before
Change like this to a deeper roar?
What would it take my standing there for,
Holding open a restive door,
Looking downhill to a frothy shore?
Summer was past and day was past.
Somber clouds in the West were massed.
Out in the porch’s sagging floor
Leaves got up in a coil and hissed,
Blindly struck at my knee and missed.
Something sinister in the tone
Told me my secret must be known:
Word I was in the house alone
Somehow must have gotten abroad,
Word I was in my life alone,
Word I had no one left but God.



Robert Frost,  from West Running Brook, 1928

diumenge, 12 de març de 2017

Sons de la nit.




Encabat de sopar, m'agrada sortir a fer un tomb pel barri. Tanco la reixa crostosa i enfilo un carrer de cases baixes. Trobo la nit freda, estimulant, i també les seves fresses. Un acte tan simple com anar a donar un tomb, com pot arribar a ser de revitalitzant! 

Tinc al meu costat les cases, il·luminades tènuement. A través dels seus patis arriben sons perduts, el dringar d'una copa, d'uns coberts, una riallada, el plor d'un nen...la vida dels veïns batega dins del silenci nocturn. Són les darreres expressions del dia, quan ja ha passat tot i ens lliurem a un deseiximent, a una lassitud reparadora.

Arribo a la plaça del Repartidor. La llum dels tres fanals fan més intensa la lluïssor de l'asfalt moll i els roures d'escorces brillants. Immòbils, com tres serenos impassibles al transcórrer del seu cercle il·luminat, testimonis dels besos que han compartit una parella que s'aixeca del banc. Les passes ressonen. 

Del mig estant de la plaça, giro al meu voltant, un mosaic de cortines, porticons, llums i foscors. Gairebé em marejo. El veïnat ja començarà a fer cap al llit, els petits espais on Morfeu ens recollirà amb la seva dolça música. En l'espera, el llum de la tauleta de nit, envoltat de lectures, un far en la tenebra.

Les passes em porten com sempre cap al port. L'aigua negra i densa, esquitxada de llums i amb el camí obert de la lluna. Els narius se m'omplen de la fondària, la barreja de quitrà, fuel i sal. La respiració del mar, compassada i forta.

Els dos únics bars del passeig de mar ja tanquen. Recullen cadires. A dins encara mouen una mica de brogit els quatre tarambanes de la ciutat i un grup de forasters. Les seves veus llunyanes i excitades deixen una vasta solitud al passejant i al seu voltant.

Faig cap a casa. Passo per un carrer que dóna a un pati interior. M'hi aturo, perquè aquest pati on creixen les males herbes i juga la quitxalla del veïnat em recorda el que surt al conte d'en Yates.

Des d'aquí es sent la remor del mar i de tant en tant la sirena d'un vaixell. El carrer és llarg i emblavit per la celístia. La calma és sedant. 

En el conte d'en Richard Yates, Oh, Joseph, I'm so tired!, una nena li explica al seu germà que, abans d'adormir-se, quan tot roman en silenci, prova de sentir els petits sons que li poden arribar de lluny, no pas els estridents, com una ambulància o un espetec de porta, si no aquells que fa la gent a les seves cases, com quan es treu les sabates, o encén un llum, o recull la taula, una remor gairebé imperceptible. Des de la seva petita cambra, percep la respiració de la ciutat de Nova York. Els petits sons de la Big Apple. En el conte els dos nens viuen amb la seva mare en un suburbi. De lluny, la ciutat dels somnis es posa a cantar una cançó de bressol als dos infants.

Tots podem sentir-nos petits i formant part d'alguna cosa molt més gran. Bressolats i confiats per aquesta sensació de pertinença a la vida, ens adormim.