dimarts, 15 d’agost de 2017

Dos bastons.


Sempre que fem una excursió i emprenem un camí, trobem uns bons bastons que ens acompanyaran les passes i ens ajudaran en els passos difícils o costeruts. Han estat branques de roure o de castanyer que es movien al vent i ara seguiran el ritme d'un camí. Seran uns companys silenciosos, que es faran bé amb les nostres mans. La natura ens proveeix i li agraïm. Després, quan tornem al lloc de sortida, els deixem recolzats en un lloc que puguin ser a l'abast d'altres caminants.


dimarts, 25 de juliol de 2017

Solitude



(...)

És un capvespre delitós. El cos esdevé un sol sentiment i absorbeix el plaer a través de tots els seus porus. Vaig i vinc amb una llibertat estranya, que és part de la mateixa Natura. Tot i que fa fred, bufa el vent i està núvol, camino amb mànigues de camisa al llarg dels entorns pedregosos de l'estany, i no veig res d'especial que m'atragui. Tots els elements em són curiosament familiars. La trompeta del tòtil que acompanya en la nit, i la nota de l'òliba, sostinguda sobre l'aigua en l'ondulant vent. La companyonia amb el vern agitat i amb les fulles dels pollancres gairebé se m'endu l'alè. La serenitat que sento oneja suaument, com el llac. Les petites ones, aixecades pel vent del capvespre, són tan poc desafiadores com la mateixa superfície de l'aigua. Malgrat ser fosc, el vent encara bufa i brama en el bosc. Les ventades encara insisteixen i algunes bestioles calmen les altres amb els seus sons. Els animals més salvatges no reposen i cerquen la seva presa. La guineu, la mofeta, el conill vagaregen sense por pels boscos i els camps. Són els vigilants de la Natura,-anelles que connecten els dies de la vida animada.

Henry David Thoreau, Walden


divendres, 7 de juliol de 2017

Les Agudes.


El 16 d'abril va ser un dia ben singular, perquè vam dinar al costat de les Agudes, uns formidables pics que apunten al cel, com aquells campanars punxeguts de les esglésies del nord. Cada cop que arribem a una alçada, sentim que hem guanyat una experiència molt preuada, per l'esforç esmerçat, per la companyonia de qui camina al teu costat, i per la felicitat de contemplar un espai immens, que s'ofereix als nostres ulls.

Caminant per la muntanya aquell dia, recordava el poema d'en Robert Frost, The Road not taken. Les paraules i el paisatge que s'hi descrivien anaven acompanyant els pensaments i les passes; es fonia amb el bosc cap a on ens endinsàvem. La primavera allí encara era novella i les fulles petites i verdes eren tendres i puntejaven alegres el vestit marró de l'hivern que les muntanyes no s'havien acabat de treure. Notàvem l'olor del sotabosc, de pinassa i avet, i el cant insistent i melodiós d'un ocell feia sentir un silenci de brisa de fulles.



Havíem deixat el cotxe a un aparcament que hi ha una mica abans d'arribar a l'embassament de santa Fe del Montseny, anomenat les Fresses. Li vam demanar a un guàrdia forestal si sabia algun camí que sortís d'allí. "Depèn del que vulgueu caminar...", va dir. "Caminem molt", vam respondre. Aleshores ens va indicar una pedra que tenia un pic vermell, que indicava  el camí cap a les Agudes. Som-hi!

De seguida ens va rebre un camí encatifat de fulles. El seguírem. De tant en tant, trobàvem els senyals que deixen els caminants, els monticles de pedretes que esperonen els ànims en la solitud i que col·laborem a engrandir amb una pedreta més.


En algun moment deixàvem un camí i en preníem un altre, com en el poema d'en Frost, en què un caminant es troba amb dos camins i veu que no pot fer els dos. El poeta diu que un camí sovint duu a un altre i que, molt probablement, no tornarem a passar per allà. El poema acaba dient que va prendre un camí i això ho va canviar tot. 



En aquell moment el nostre camí ens havia dut a les Agudes. Vam fer una pujada d'antologia. Una pujada de pedres que la nostra il·lusió per arribar amunt les va convertir en esglaons.

D'allí estant teníem una vista de la qual els nostres ulls no es cansaven. Érem éssers lliures, descansant al sol. Quina mandra ens feia baixar a la civilització, que potser no era la civilització on érem?




El descens el vam fer sota la llum mel·líflua que es filtrava pels arbres.


divendres, 2 de juny de 2017

La llibertat és un estrany viatge.



Un feix de llum oblic cau damunt dels papers de la taula, il·luminant les partícules de pols que volen per la cambra. És la mitja tarda i fa molta calor al defora. Se sent que tothom és dins, arrecerats, allargant la migdiada. Qui surt és per força. El porticó mig obert dirigeix la llum cap als llibres de la taula. Que n'és d'important la llum, una mica de llum, i que poca en tenien els pobres condemnats de la presó de Castelló d'Empúries.

Un poema de Joan Margarit m'ha fet recordar la visita que vam fer, aviat farà un any, al Museu Cúria-Presó de Castelló d'Empúries. Aquest museu, situat a la plaça Jaume I, coneguda com la plaça del Gra, és un edifici gòtic que reunia dues funcions de la vila medieval. Per una banda, la Cúria era el tribunal de justícia, per una altra, la presó aplegava tots els condemnats de la zona. Era un edifici que alimentava encara més el poder que exercia aquesta vila, capital del Comtat d'Empúries.

Les cel·les de la presó són espaordidores, tan ben conservades com estan. El que crida més l'atenció són els grafits que hi van deixar els presoners, entre els segles XVI i XIX. Es tracta de dibuixos de vaixells. Aquells somiaven la llibertat. Potser van sortir d'un d'aquells vaixells, o hi pensaven tornar i fugir molt lluny. Les costes de l'Empordà han estat des de segles transitades per vaixells pirates, pot ser que alguns d'aquells condemnats en fossin. Sobta veure els solcs sobre la pedra, dibuixos distingibles de caravel·les que obren les onades cap a algun destí. Pirates o qualsevol que sortís de la vida ordenada per la religió es podia pansir en aquells forats. El dibuix del vaixell és el símbol, la metàfora de la llibertat. En els segles que es deurien fer aquests grafits, hi dominava la Inquisició, i quants no hi deurien ser tancats i torturats injustament.



Els tancats en aquelles masmorres somiaven els viatges que farien, o tornaven a fer en la memòria els camins recorreguts, una vegada i una altra, pensant en com havien anat a parar en aquella presó. De nits i de dies, allí només eren els seus cossos, la seva ment havia obert un forat a la realitat invisible.



El poema de Margarit titulat La llibertat té un vers on diu "la llibertat és un estrany viatge", i  ens pot fer pensar en les vivències que podem arribar a tenir si vivim lliures, quina gran varietat de situacions, de persones i llocs podem arribar a conèixer... No dubtem a llançar-nos de cap a la vida i gaudim-la al màxim. Aquest determini ens governava en sortir de la Cúria presó de Castelló d'Empúries. Perquè aquells pobres condemnats vivien en una presó, però també hi ha qui viu en presons imaginàries, presos de les convencions socials, de les rutines, de la competició, de la por...allunyats de la seva voluntat o pensament per complaure a un cap, o a altra gent. Quants somnis no queden dibuixats en les entranyes pel pensament ? Com les caravel·les a la pedra...? I què en resultaria si es portessin a la vida? a la llum? Aquesta llum que il·lumina la pols que flota per la cambra ens acompanyarà als ports somiats. 

dilluns, 22 de maig de 2017

Alegria de futbolers al Hyde Park.



Amb una tassa de te a les mans, recordo l'herba acabada de pintar del Hyde Park. Em revé l'olor dels frankfurts dels quiosquets, i l'alegria de les veus dels nois i noies que jugaven a cricket al camp del darrera. Un camp improvisat prou ampli perquè la pilota granat de fusta s'alcés amunt al cel i arribés fora de l'alcanç dels jugadors. 



També, en un altre zona del parc, es celebrava un partit de futbol. L'alegria del joc s'acompanyava amb la música rap que sortia d'uns grans altaveus. El somriure dels jugadors per la diversió del joc. L'esport com a divertimento. Quina idea més allunyada dels camps professionals, on sovint veus cares de patiment en els jugadors. Allí, en aquell moment, hi jugava un noi gras hindú que driblava com un crack. Hi jugaven també dos nois etíops que corrien com llebres. Diferents edats i orígens reunits pel joc. Alegria, companyonia i convivència. Això és el Hyde Park.


dilluns, 8 de maig de 2017

La finestra

Arribem de la caminada per les muntanyes i ens agrada retrobar-nos amb la cambra de sempre, ben polida i amb olor de poble, aquella olor de sabó i de fusta, de dies tancada, i aleshores obrim la finestra i la nostra vista segueix el contorn de les crestes, tornem a situar Sant Miquel dels Barretons i més amunt, el Matagalls. Saludem el til.ler que puja fins a nosaltres, verda dolcesa al juny, quan esclata la flor, i ja estirats al llit i descansant dels camins, ens embadalim mirant el rectangle, el paisatge delimitat, i des d'allí, des d'aquesta pau, refem els camins que hem recorregut avui i els bells paisatges que hem vist.

dilluns, 17 d’abril de 2017

El camí no escollit.




Us porto un poema del poeta nord-americà Robert Frost que m'agrada molt. Es titula El camí no escollit, The road not taken. A continuació us n'escric la traducció al català que ha fet Josep Maria Jaumà, a l'antologia titulada Gebre i Sol, editada per Quaderns Crema. Tot seguit, us deixo també un enllaç en què podreu escoltar el poema en la seva llengua original. Les fotografies que acompanyen les estrofes són del camí que hem fet fins arribar a les Agudes, al Montseny, un recorregut al llarg del qual hem pensat molt i força en aquest poema.
https://www.youtube.com/watch?v=KUaQgRiJukA


Dos camins divergien al bosc groc
i, en sentint no poder fer-los tots dos
i ésser un sol viatger, vaig aturar-me
a contemplar-ne un fins on se'l veia
desaparèixer rere el sotabosc.



Però vaig triar l'altre, igual de bell,
i fins potser amb motius més convincents,
cobert com era d'herba no petjada;
malgrat que, ben mirat, tant l'un com l'altre
havien estat fressats quasi igualment.



Aquell matí se'ls veia ben semblants
amb fulles no ennegrides per cap pas.
Ah, vaig guardar el primer per a un altre dia!
Però sé prou que un camí mena a un altre
i vaig dubtar si mai hi tornaria.



D'aquí a molts i molts anys contaré
qui sap on, amb un sospir, el fet:
dos camins divergien dins d'un bosc,
jo vaig triar el menys fressat dels dos,
i això ha fet que tot fos diferent.