divendres, 2 de juny de 2017

La llibertat és un estrany viatge.



Un feix de llum oblic cau damunt dels papers de la taula, il·luminant les partícules de pols que volen per la cambra. És la mitja tarda i fa molta calor al defora. Se sent que tothom és dins, arrecerats, allargant la migdiada. Qui surt és per força. El porticó mig obert dirigeix la llum cap als llibres de la taula. Que n'és d'important la llum, una mica de llum, i que poca en tenien els pobres condemnats de la presó de Castelló d'Empúries.

Un poema de Joan Margarit m'ha fet recordar la visita que vam fer, aviat farà un any, al Museu Cúria-Presó de Castelló d'Empúries. Aquest museu, situat a la plaça Jaume I, coneguda com la plaça del Gra, és un edifici gòtic que reunia dues funcions de la vila medieval. Per una banda, la Cúria era el tribunal de justícia, per una altra, la presó aplegava tots els condemnats de la zona. Era un edifici que alimentava encara més el poder que exercia aquesta vila, capital del Comtat d'Empúries.

Les cel·les de la presó són espaordidores, tan ben conservades com estan. El que crida més l'atenció són els grafits que hi van deixar els presoners, entre els segles XVI i XIX. Es tracta de dibuixos de vaixells. Aquells somiaven la llibertat. Potser van sortir d'un d'aquells vaixells, o hi pensaven tornar i fugir molt lluny. Les costes de l'Empordà han estat des de segles transitades per vaixells pirates, pot ser que alguns d'aquells condemnats en fossin. Sobta veure els solcs sobre la pedra, dibuixos distingibles de caravel·les que obren les onades cap a algun destí. Pirates o qualsevol que sortís de la vida ordenada per la religió es podia pansir en aquells forats. El dibuix del vaixell és el símbol, la metàfora de la llibertat. En els segles que es deurien fer aquests grafits, hi dominava la Inquisició, i quants no hi deurien ser tancats i torturats injustament.



Els tancats en aquelles masmorres somiaven els viatges que farien, o tornaven a fer en la memòria els camins recorreguts, una vegada i una altra, pensant en com havien anat a parar en aquella presó. De nits i de dies, allí només eren els seus cossos, la seva ment havia obert un forat a la realitat invisible.



El poema de Margarit titulat La llibertat té un vers on diu "la llibertat és un estrany viatge", i  ens pot fer pensar en les vivències que podem arribar a tenir si vivim lliures, quina gran varietat de situacions, de persones i llocs podem arribar a conèixer... No dubtem a llançar-nos de cap a la vida i gaudim-la al màxim. Aquest determini ens governava en sortir de la Cúria presó de Castelló d'Empúries. Perquè aquells pobres condemnats vivien en una presó, però també hi ha qui viu en presons imaginàries, presos de les convencions socials, de les rutines, de la competició, de la por...allunyats de la seva voluntat o pensament per complaure a un cap, o a altra gent. Quants somnis no queden dibuixats en les entranyes pel pensament ? Com les caravel·les a la pedra...? I què en resultaria si es portessin a la vida? a la llum? Aquesta llum que il·lumina la pols que flota per la cambra ens acompanyarà als ports somiats. 

dilluns, 22 de maig de 2017

Alegria de futbolers al Hyde Park.



Amb una tassa de te a les mans, recordo l'herba acabada de pintar del Hyde Park. Em revé l'olor dels frankfurts dels quiosquets, i l'alegria de les veus dels nois i noies que jugaven a cricket al camp del darrera. Un camp improvisat prou ampli perquè la pilota granat de fusta s'alcés amunt al cel i arribés fora de l'alcanç dels jugadors. 



També, en un altre zona del parc, es celebrava un partit de futbol. L'alegria del joc s'acompanyava amb la música rap que sortia d'uns grans altaveus. El somriure dels jugadors per la diversió del joc. L'esport com a divertimento. Quina idea més allunyada dels camps professionals, on sovint veus cares de patiment en els jugadors. Allí, en aquell moment, hi jugava un noi gras hindú que driblava com un crack. Hi jugaven també dos nois etíops que corrien com llebres. Diferents edats i orígens reunits pel joc. Alegria, companyonia i convivència. Això és el Hyde Park.


dilluns, 8 de maig de 2017

La finestra

Arribem de la caminada per les muntanyes i ens agrada retrobar-nos amb la cambra de sempre, ben polida i amb olor de poble, aquella olor de sabó i de fusta, de dies tancada, i aleshores obrim la finestra i la nostra vista segueix el contorn de les crestes, tornem a situar Sant Miquel dels Barretons i més amunt, el Matagalls. Saludem el til.ler que puja fins a nosaltres, verda dolcesa al juny, quan esclata la flor, i ja estirats al llit i descansant dels camins, ens embadalim mirant el rectangle, el paisatge delimitat, i des d'allí, des d'aquesta pau, refem els camins que hem recorregut avui i els bells paisatges que hem vist.

dilluns, 17 d’abril de 2017

El camí no escollit.




Us porto un poema del poeta nord-americà Robert Frost que m'agrada molt. Es titula El camí no escollit, The road not taken. A continuació us n'escric la traducció al català que ha fet Josep Maria Jaumà, a l'antologia titulada Gebre i Sol, editada per Quaderns Crema. Tot seguit, us deixo també un enllaç en què podreu escoltar el poema en la seva llengua original. Les fotografies que acompanyen les estrofes són del camí que hem fet fins arribar a les Agudes, al Montseny, un recorregut al llarg del qual hem pensat molt i força en aquest poema.
https://www.youtube.com/watch?v=KUaQgRiJukA


Dos camins divergien al bosc groc
i, en sentint no poder fer-los tots dos
i ésser un sol viatger, vaig aturar-me
a contemplar-ne un fins on se'l veia
desaparèixer rere el sotabosc.



Però vaig triar l'altre, igual de bell,
i fins potser amb motius més convincents,
cobert com era d'herba no petjada;
malgrat que, ben mirat, tant l'un com l'altre
havien estat fressats quasi igualment.



Aquell matí se'ls veia ben semblants
amb fulles no ennegrides per cap pas.
Ah, vaig guardar el primer per a un altre dia!
Però sé prou que un camí mena a un altre
i vaig dubtar si mai hi tornaria.



D'aquí a molts i molts anys contaré
qui sap on, amb un sospir, el fet:
dos camins divergien dins d'un bosc,
jo vaig triar el menys fressat dels dos,
i això ha fet que tot fos diferent.




dissabte, 15 d’abril de 2017

Blank Canvas



No hi ha sensació més agradable que aquella que t'envaeix a l'inici d'unes festes i sents que tindràs un munt de temps lliure per fer moltes i moltes coses del teu grat. Tens tota la llibertat per portar-les a terme. Són aquells moment quan encara no has fet res en concret, però pots fer el que vulguis. Com un pintor davant del llenç buit, on podrà expressar d'una manera lliure tot el que imagini. Blank Canvas. Sents una màgia que és millor que quan vas portant a terme els plans.

divendres, 14 d’abril de 2017

Finestres a jardins somiats.



Inundats de la llum d'abril, vam entrar al Museu del Modernisme de Barcelona, carrer Balmes amb Consell de Cent, per veure l'exposició de Santiago Rusiñol titulada Jardins d'Espanya. L'exposició va ser un encant. Venint del soroll dels carrers envaïts per la turistada, entrar en aquell espai recollit i traslladar-se a l'època del 1900 ens va apaivagar l'enuig. La tranquil·litat dels jardins es va fer notòria.

Santiago Rusiñol va pintar jardins de diferents llocs de la geografia catalana i espanyola. Per exemple, trobem jardins d'Aranjuez, de Granada, de València, de Xàtiva...del claustre de Sant Benet de Bages...Rusiñol va escriure uns texts dedicats al misteri dels jardins abandonats, que esdevenen lliures i salvatges. Una mostra del decadentisme modernista i de romanticisme, com el quadre del cementiri de Sóller.

M'agraden molt els jardins, sobretot aquells que em trobo darrere un reixa escrostonada i semblen abandonats. Veus com creixen les males herbes amb força i les flors silvestres. La natura s'imposa, lliure de la racionalitat dominadora i escoltes només el brunzir de les abelles al sol voltant les flors.

Aquests quadres esdevenen finestres obertes a aquests espais naturals.












dissabte, 1 d’abril de 2017

Abandonat.




Us porto un poema de Robert Frost. Es titula Bereft, abandonat. Enfronta la vida de la natura, canviant i a voltes violenta, amb la de la persona que hi viu, però a sota d'un redòs. 

De cop i volta es produeix un canvi del temps, el vent bufa amb força i això succeeix quan, qui parla en el poema, obre la porta de casa. Es queda mirant al lluny i veu com les ones del mar s'agiten, i observa com les fulles dels arbres que volten pel terra fetes un remolí s'apropen fins on ell és, desafiadores. L'estiu queda lluny. I amb la mà a la porta sent com la forta natura envaeix la seva intimitat. Irromp en el seu àmbit protegit. Ell diu que la naturalesa ja ha descobert que és un home sol. Queda visible la seva fragilitat, no només sol a la casa, si no a la vida. I diu que ja no li queda res, excepte Déu. 


Bereft

Where had I  heard this wind before
Change like this to a deeper roar?
What would it take my standing there for,
Holding open a restive door,
Looking downhill to a frothy shore?
Summer was past and day was past.
Somber clouds in the West were massed.
Out in the porch’s sagging floor
Leaves got up in a coil and hissed,
Blindly struck at my knee and missed.
Something sinister in the tone
Told me my secret must be known:
Word I was in the house alone
Somehow must have gotten abroad,
Word I was in my life alone,
Word I had no one left but God.



Robert Frost,  from West Running Brook, 1928