dissabte, 6 de gener de 2018

Un amic trobat.



Un excursionista anomenat Pere va sortir aquell matí disposat a pujar el Matagalls. Era una excursió que acostumava a fer perquè li encantava el paisatge que des d'allí dalt es veia, i perquè era un entrenament perfecte per a nivells més alts.

Arribat al coll Pregon, tot anava com de costum. Sentia el cos ple d'energia i els pulmons carregats d'aire ben sa. Ja només quedava una pujada més i arribaria a la creu.

La seva sorpresa va ser quan va arribar al cim, no hi havia ningú. Sorpresa agradable, ja que per a ell l'èxit d'una sortida depenia de quanta gent es trobava pel camí. No suportava la propaganda que darrerament es feia de la muntanya, associada als hàbits de vida saludable, que omplia les muntanyes de gent amb presses. Per ell la muntanya era una experiència solitària i tranquil·la. La paradoxa era el molt acompanyat que se sentia anant sol pels camins.

De sobte, quan estava embadocat davant del cel i les crestes, escoltà un lladruc. Es girà i veié un gos negre com el carbó que l'estava mirant. El gos s'estava ben quiet en aquella estesa de verd. Tot d'un plegat va fer un plor i mogué la cua. No va poder resistir la temptació d'acostar-s'hi i fer-li una manyaga. El gos li llepà les mans.

En Pere va buscar al seu voltant però tot era desert. Va cridar fort, va esperar una bona estona i res. No va trobar l'amo del gos. Va mirar que no dugués una identificació. De sobte se'n recordà i somrigué. Va buscar dins la motxilla i tragué una pinta. A la seva gossa li agradava molt que la pentinés, tant que li va acabar dient Pinta. Recordava el seu pèl panotxa. Ara va passar suaument la pinta sobre el pèl llarg d'aquell altre gos, que va respondre amb un lladruc amistós.

Després d'una estona gaudint del camí fet i de les corredisses del gos, va emprendre la baixada. Sentí un esbufec i veié que el seguia. El camí de tornada no el faria sol com de costum, potser ara havia trobat un amic. Vine Pinta, cridà.

dimarts, 2 de gener de 2018

Una mar d'ocells.




Al lluny veig un transatlàntic. Deu fer cap a Barcelona. M'agrada molt de mirar el mar. Encara més a l'hivern, en un dia rúfol, quan les onades s'enlairen furioses i el vent és fred. Fa sentir la insignificança de l'ésser humà davant la natura.

Una nit que em vaig encantar mirant els reflexes dels llums a l'aigua negra i brillant, algú em tustà a l'espatlla. Em vaig girar i se m'aparegué un home que duia una barba blanca i llarga fins a la cintura. Quin tipus més estrafolari! Era calb, però el cabell de darrere també li queia fins ben avall i duia un barret de copa a les mans. Anava ben cobert amb un abric llarg fosc i se li veien bé unes sabates lluents acabades amb punxa.

-Us veia tan absort que m'han vingut ganes de preguntar-li què hi veu en la fosca-. Se m'adreçava de vós, molt educat, cosa que calmava la meva alerta donada l'hora que era i com anava la ciutat últimament de successos nocturns desafortunats.

-Doncs l'efecte que fan les golondrines, tan blanques, en la negra nit i el vaivé que porten amb les onades.-Li vaig respondre, capficat encara amb les intencions que podria dur el barbablanc. 

-Ha ha ha...-va riure-, i sabeu per què les anomeneu golondrines?...

Aquesta era una pregunta que me l'havien feta alguns amics estrangers en convidar-los a fer un tomb amb aquestes barques turístiques. Des d'aquestes embarcacions pots veure tota la línia de la costa de la ciutat. Jo hi veia un contingut melós i romàntic en aquest nom, una barca associada a un ocell. I sempre em feia pensar en la poesia de Gustavo Adolfo Bécquer i en la cursileria i el kitsch del món turístic que va esclatar als anys seixanta a la ciutat, que és quan m'imagino que deuria començar aquesta empresa d'embarcacions de passeig a l'estil que hi ha a totes les ciutats europees.

-Oreneta, golondrina...a la gent els agrada posar noms així als barcos...-li vaig respondre a l'home estrafolari.

-Pot ser...-em respongué-, però si voleu us explico la semblança 
d'aquest nom amb el que dèiem nosaltres fa uns quants anys...

Assenyalant les aigües fosques, l'home continuà:

-Les aigües del Mediterrani eren solcades per moltes embarcacions. Petites i grans. Les grans eren anomenades galeres o tarides, s'hi transportaven cavalls i homes...Les petites es deien londres o llondres, també gròndoles...us sona?...- em digué encenent-se un cigarret. I  seguí:

-Les gròndoles eren lentes. Servien per fer recorreguts curts, un viatge a Tarragona...El nostre rei Jaume II les usava sovint, ja que no era tan perillós desplaçar-se per mar...bé, a vegades també ho era...

Ara entenia que aquell home deuria ser una mena d'historiador.

-No sigueu llondro...-em digué somrient-, aquest insult, que se li diu a algú lent i sense intel·ligència ve d'aquesta paraula que anomenava a la barqueta londra, que era lenta en comparació amb les altres. Què us sembla, amic? Teniu molts amics llondros?...

No vaig saber què respondre-li. Llençà la burilla de la cigarreta a les aigües, es girà i desplegà un paraigües per protegir-se del plugim que començava a caure. Mentre se n'anava i es veia la seva figura fent-se petita, anava udolant : "lloooondroooo, lloooooondrooo... "

-Escolti!- li vaig cridar a l'últim moment. Vaig córrer cap a ell. 
En arribar al seu costat, va treure's un rellotge de butxaca i el mirà conscienciosament. I digué:
-Jove, si voleu agafar el metro esteu a punt de fer tard. Són tres quart de dotze.
-Com sabia que he d'agafar el metro?...-. Estava al·lucinat, li anava a demanar si em podia deixar un euro pel bitllet.

El barbablanc no dubtà en treure una moneda de la butxaca, i seguí el seu camí fins a perdre's en la cortina de boira i pluja.

Aquella nit vaig haver de tornar a casa caminant. Durant el camí vaig poder repassar la curiosa topada amb aquell personatge pintoresc, sortit del no-res. Talment una aparició, un diria que no era real, que hauria sortit del meu somieig encantat davant les aigües negres de la nit. La seva moneda no em serví per agafar el metro; ara l'observo i és ben estranya. De bronze, irregular, amb una creu al mig i el símbol de l'infinit, i als costats la paraula Barcino...Potser el meu veí arqueòleg me'n podria dir quatre paraules. Sí, potser que l'hi portés un dia d'aquests.




dimecres, 22 de novembre de 2017

La fotògrafa.



Una dona que porta un abric marró clar seu en un banc del parc. Beu d'un got de plàstic de la cafeteria del davant. L'agafa amb les dues mans i se l'apropa a la boca i al nas, absorbint la calor. Hi passa una estona. Fa una bona glopada i es llepa els llavis. Deixa el got al seu costat i agafa la motxilla blava que té als peus. Obre la cremallera i en treu una càmera fotogràfica. De sobte es gira molt de vent i treu de la motxilla un gorro de llana lila. Se'l posa amb cura. Té el cabell molt llarg, de color marró fosc. Agafa la càmera i s'aixeca.

Es carrega la motxilla a l'espatlla. Camina mirant el terra encatifat de fulles seques i s'atura davant d'un bassal on s'hi reflecteixen les branques nues i primes d'un arbre. Enfoca atentament cap al bassal i dispara. En fa unes quantes des de diferents angles. Mira cada cop com ha quedat. Somriu i sembla molt contenta. Torna cap al banc on ha deixat el seu got de cafè. S'hi asseu i mira enlaire. Porta l'objectiu cap amunt i dispara. Una, dues, tres vegades. Ha fotografiat l'arbre del banc. Branques d'un roure i un cel net després de la pluja de la nit. Sent fred i es corda bé l'abric. S'aixeca. Es guarda la càmera. Se'n va pel caminoi que mena a les cases del voltant i deixa darrere seu les petjades sobre la terra molla. Amb el vent algunes fulles baixaran a posar-s'hi.

dilluns, 20 de novembre de 2017

Fantastic Art



Inferno, Jacob Isaacsz Swanenburgh

Un matí núvol a Gdansk, humit, fred per ser a l'agost. Vam creuar el riu Motlawa, en direcció al Muzeum Narodowe, el Museu Nacional d'Art, al sud-oest de la ciutat. El Museu Narodowe està darrere de l'Església de la Santa Trinitat, de fet, forma part del mateix edifici, una senzilla construcció de rajol vermell. 

Hi arribem vorejant l' església i al nostre costat ja veiem el pati del davant del museu, resguardat amb una reixa i una porta. És un museu auster, no s'hi veuen gaires cartells que anunciïn exposicions, ni es preveu el típic marxandatge dels museus de les capitals. Aquest podria ser que el trobéssim al modern edifici del Museu de la Segona Guerra Mundial, però d'aquest ja us en parlaré en un altre post.

El Museu Narodowe de Gdansk va ser un dels primers de Polònia a fer un gran esforç per recuperar les seves obres després del desastre de la segona guerra mundial. 






El  Narodowe és un vell edifici d'il·luminació càlida. El silenci en cada una de les sales i plantes. Un descans per qui fuig del turisme. Un lloc on el temps s'ha aturat. La mostra d'escultures medievals i d'objectes d'artesania és remarcable, així com la seva col·lecció de mobles del segle XVIII, de l'elegant gust de la burgesia ciutadana. Vaig asseure'm a contemplar el retaule de Memling, una impressionant obra dedicada al judici final que sens dubtes mereixeria que li dediqués un post. De fet, el retaule és el tresor d'aquest museu.

Quan vaig arribar a la galeria dels flamencs i alemanys, vaig trobar-me amb un impactant quadre que de seguida vaig reconèixer d'un llibre que de petit m'encantava de mirar i remirar. Era un llibre sobre l'art fantàstic, editat per David Larkin. I ara hi penso... quina sort vaig tenir que els meus pares em deixessin mirar aquells llibres d'art!  Com m'agradaven els misteriosos quadres de Paul Delvaux, que també apareixien en aquell llibre, els seus carrers de nit en què la llum dels fanals descobrien la figura d'una dona pàl·lida i somnàmbula...

El quadre que tenia davant era de Jacob Isaacsz van Swanenburgh (1571-1638), un mestre de Rembrandt, titulat Inferno-Fantasy (Sybil and Aeneas in the Underworld). Representa un paisatge devastat i emboirat, amb runes, on un terrible cap de gegant amb la boca ben oberta engoleix la gent que va arribant. Quantes vegades no em distreia amb aquesta escena, i mirava aquelles figures entrant a dins de la boca d'aquell monstre! Tindrien escapatòria per algun racó? A on anirien a parar? Què es trobarien endinsats a la gola del monstre? I aquelles naus que baixaven del cel carregades de condemnats? Tots acabarien de la mateixa manera? Em vaig estar una bona estona allí, a la sala dels flamencs, que feia una olor de fusta vella i el parquet cruixia sota els peus, davant d'aquell quadre, meravellat que el viatge m'hi hagués portat. 











diumenge, 12 de novembre de 2017

La Venus de Gavà.

En arribar al Museu de Gavà el recepcionista ja ens ha anunciat que tenien la venus de gira. És a una exposició a Madrid titulada El poder del pasado, així resa el rètol que hi ha al costat de l'estatueta que és una reproducció. No és la primera vegada que ens passa, un cop, al Museu de Cluny de París el tapís de la Dama de l'Unicorni era al Japó, què hi farem, les obres estrella es mouen pel món.

La Venus del Neolític té uns ulls com uns sols. Duu un penjoll que és una pinta, uns braçalets i la vulva en forma d'espiga invertida. 




Un altre element destacable que hem vist és la variscita, una pedra verda molt preuada pels antics habitants de Gavà, amb la qual feien joies. S'han trobat collars en tombes, cosa que fa pensar el valor social i econòmic que tenia. De fet s'ha trobat peces treballades de variscita en terres allunyades, com al Midi francès, i això porta a pensar en l'intercanvi dels productes amb altres societats. El treball de l'extracció de la variscita es feia en mines.




El museu ens fa reflexionar dels canvis del paisatge al pas dels temps. Veiem els testimonis de roques, minerals i altres elements que ens parlen d'un paisatge de fa milions d'anys.




Com una petjada, o un fòssil d'ammonit.







Un molí de pedra per obtenir la farina. Una resta d'aquells primers pobladors, que vivien ja de les collites sense abandonar la caça i la pesca. A la imatge de sota s'aprecia una xarxa i la closca d'un cargol amb un orifici que deuria servir com a instrument de so. 



Unes altres restes d'aquesta nova vida sedentària són les gerres. La troballa de sota és molt bonica, amb aquesta sanefa que sembla les onades. 





Molt curiosa la de baix, amb la representació de pits, una referència a la dona i a la fertilitat.



El museu té uns apartats dedicats a altres èpoques, com la romana. Els romans van trobar un terreny fèrtil per a instal·lar-se i construir les vil·les, cases de camp. A diferència dels poblats ibers, que solien ocupar turons o muntanyes, els romans s'estimaven més el pla. És fàcil d'imaginar com deurien d'apreciar aquestes terres amb el riu Llobregat i el mar. La mostra exhibeix una interessant col·lecció de monedes.



El museu de Gavà ens explica la riquesa del passat d'aquesta terra de maresma i horts del Baix Llobregat, com era el paisatge abans i la curiosa indústria al voltant del mineral de la variscita que va originar un intercanvi amb altres cultures. Una columna al final de la visita mostra els substrats de les èpoques i et fa pensar: cada època deixa les seves restes, què deixarem nosaltres? De segur que els arqueòlegs del futur hi trobaran un smartphone, com a mínim.

dissabte, 7 d’octubre de 2017

Divertimento.




Arribes bufant, corrents, delerosa. Demanes el foc generós. He intentat jugar kilòmetres llunyans. Mentre no obris paraules que romandrien sobiranes, tothora úniques, vull whisky xopant zetes.

https://www.youtube.com/watch?v=5lAYwYtvoX8

dimarts, 22 d’agost de 2017

Torna el viatge.

Torna el viatge. Els dies a Barcelona han passat en la letargia d'un llarg diumenge: carrers buits, gent ensonyada i erràtica, turistes...massa asfalt, massa hores iguals...i la tristesa de l'atemptat a la Rambla  que ens ha sumit en una pena fonda...Demà volarem cap al nord, necessitem el canvi, el nou paisatge, la llengua estranya: seguir camins reals, i sortir dels pensaments en què ara vaguem perduts. Cal sortir, viatjar, conèixer...veure altres maneres de fer. Sortir d'un mateix. Agafarem perspectiva de tot el que ens ha passat aquest any, veurem les coses més clares i en tornar, emprendrem nous reptes. Ara ens espera la ciutat de l'ambre, la joia del mar Bàltic.