dimarts, 1 de maig de 2018

Paraules de Mark Twain.





Mark Twain, en un episodi de Les aventures de Tom Sawyer, explica una festa escolar en la qual els alumnes llegeixen els seus texts literaris. Vindria a ser  com un certamen literari de final de curs.

Unes noies llegeixen els seus treballs, que segueixen un estil que en cap moment se surt dels cànons establerts i són d'una cursileria espantosa. Calcats als de l'any anterior, i als de l'altre i als dels més enllà. Admesos i celebrats en aquella societat academicista, aplaudits per mestres i famílies. D'un avorriment terrible.

Uns galifardeus, mentrestant, per combatre els badalls, decideixen divertir-se una mica durant la cerimònia. Lliguen un gat, -pobres gats de Sant Petersburg !, el que han de viure!,- i el fan baixar per una trapa que es troba just a sobre de l'orador. El gat engrapa amb les urpes el perruquí d’aquest i els nanos aleshores el pugen cap amunt, deixant davant del públic la lluent calvície del qui parla.

Twain posa en evidència la falsedat  i el conservadorisme del seu país. Fa una crítica social que es veu en els seus textos, quan parla de les institucions. A Un ianqui a la cort del rei Artús, d'un manera magistral, engega contra la monarquia, pel fet que aquesta no ve de la voluntat del poble. En la mateixa obra escriu que ell prové de Connecticut,  i menciona literalment un fragment de la seva constitució que diu així:  "tot poder polític pertany d'una manera innata a la gent, i tot govern s'ha de basar en l'autoritat de la gent i és instituït per al seu benefici, i que en tot moment la gent té el dret innegable i inalienable d'alterar la seva forma de govern de la manera que li sembli més convenient".  

Que joves, fresques i necessàries sonen avui les paraules de Mark Twain!

dissabte, 28 d’abril de 2018

Auctoritas.







Sovint, en estudiar els textos antics, i medievals, ens sorprèn la falta de noms d’autor. No signaven els autors les seves obres en aquesta època? Era un costum? Tanmateix, alguns sí que signaven. De fet es coneixen uns tres-cents cinquanta trobadors. Que no és dir poc! De tota manera, l’anonimat és una característica bastant extensiva entre els artistes medievals, i ho veurem sobretot en els mestres escultors.

En aquests temps, l'autor es considera un hereu, un continuador d'uns coneixements, d'unes tècniques, d'una ciència. Vull dir amb això que l'important és la continuatio; l'artista es sent hereu d'uns coneixements que li ha transmès un mestre. Per això en moltes ocasions es menciona aquest mestre primer, l'artífex, com a autor, al qual es suma el continuador de l'ensenyança. Aquesta menció a un mestre antecessor se'n diu l'auctoritas. L'autoritat.

Aquesta voluntat de ser un seguidor, de formar part d'una escola ens diu molt del caràcter de l'artista medieval. Sigui per la humilitat que comporta una societat teocèntrica, en la qual Déu és el creador únic, o per la importància donada a les escoles o corrents de coneixement per damunt de les individualitats , el cas és que observem molt aquesta actitud de l'anonimat en les obres d'artistes com la del mestre de Cabestany, de qui s'apleguen diferents teories sobre la seva identitat.

S'han aventurat algunes idees sobre la seva persona. Un frare benedictí?... Un heretge?... Pel fet que vivia en una època i una terra on va estendre's el catarisme...Podríem trobar en les seves escultures algunes figures sospitoses de pertànyer a aquest moviment?...

A partir de l'estudi, pels volts de l'any 1930, del timpà de l'església de Notre-Dame des Anges, de la localitat francesa de Cabestany, en què trobem el tema de l'Anunciació, els estudiosos recullen unes característiques molt originals d'aquest relleu escultòric, que s'aniran trobant en altres obres, en localitats ben allunyades, agafant una extensió geogràfica que aniria des de Navarra fins a la Toscana.

Quines són aquestes característiques? Mencionem algunes referents als seus personatges inquietants de caps triangulars, d'orelles allargades, i ulls amb forma d'ametlla, i unes pupil·les ben marcades amb el cop del trepant. Sorprenen d'aquests els seus peus i  mans, desproporcionats. Els nombrosos plecs de les seves robes, que donen una sensació de moviment i la profusió de detalls que els envolten. Sempre en el marbre blanc.

Com deia, podríem fer un camí del seu art, un viatge en l'espai i el temps, que ens duria pels volts de l'any 1150, quan els artistes de l'escola del mestre de Cabestany van desenrotllar les seves obres, els seus encàrrecs. Però l'artista s'amaga darrera del seu treball. Han quedat les obres, inconfusibles, amb un segell personal...però, qui era el mestre de Cabestany? I qui eren els escultors que van formar part de la seva escola?

Un fenomen que ens sobta avui dia, en què els egos dels artistes esclaten, trobem en canvi un col·lectiu que fa el mateix concepte d'art, seguint les directrius d'un mestre. Però el mestre tampoc no signa. Es sent hereu d'una tècnica apresa d'un mestre en la continuatio de la vida. Només això.

dimarts, 24 d’abril de 2018

Un rei sant.


La figura de l'emperador Carlemany ha estat molt celebrada a Catalunya en tots els temps. El curiós del cas és que, si bé les tropes carolíngies van posar fi al domini musulmà, el monarca franc no va trepitjar mai Catalunya. Tanmateix, han aparegut llegendes i l'imaginari del país l'ha situat en un lloc molt important. I en això pot haver motius espirituals, i no tant d'aquesta mena, i qui sap si d'altres de comercials. 

Pot haver estat per la necessitat d'associar-se com a poble a una idea de poder en èpoques adverses; pot ser que alguns reis de la terra hi haguessin mantingut semblances, de caràcter o d'idees. El cas és que es percep una admiració col·lectiva. Aquesta pot tenir el seu origen en l'afecció que tenia Carlemany per la cultura. Es coneix per les vides que han romàs escrites, com la d' Eginhard, l'afició que tenia a escriure, fins al punt que guardava a sota el seu coixí alguns pergamins per si a mitja nit se li acudien idees. També es coneix el seu interès per les llengües i la ciència. No és estrany, doncs, que una figura de poder, associada a una gran sensibilitat, atragués l'admiració d'un poble avesat als abusos d'una noblesa amb poques llums intel·lectuals. 

Fa molta gràcia com Mark Twain, a la seva obra Un ianqui a la cort del rei Artús, qualifica la intel·ligència dels nobles medievals pròpia de mol·luscs, i critica el seu manteniment en el poder per una qüestió hereditària, no pas per mèrits intel·lectuals. La visió de Mark Twain ja era revolucionària en el seu temps, ja que considerava que els lideratges havien de ser atorgats a la capacitat intel·lectual, la qual cosa no es donava a l'edat medieval , però tampoc al segle XIX, ni tampoc a la història contemporània, on està vist que no sempre el que ha votat el poble ha estat el més encertat. 

Potser perquè la gent va veure en Carlemany una rara avis, sempre ha anomenat Sant Carlemany a una figura de Pere el Cerimoniós que l'escultor Jaume Cascalls va esculpir al segle XIV. Aquesta tradició ve d'un bisbe de Girona, anomenat Arnau de Mont-Rodon, que començà el culte a Carlemany a la capella dels Sants Màrtirs de la catedral de Girona l'any 1345, on es troba l'escultura de Pere el Cerimoniós, o de Sant Carlemany. 

Arnau de Mont-Rodon va instaurar aquell culte a un emperador veí com si fos un sant canonitzat. No deixa de sorprendre'ns, i ens fa pensar en com deuria influir al poble, amb el pas dels temps, la llegenda del monarca franc i el seu romanç, ja que aquesta veneració s'inicia sis segles després de la reconquesta. Es coneixen els llargs pelegrinatges que es feien per fer un petó als peus d'un sant, els beneficis que se'n podrien derivar. Potser en una època com la de l'any 1345, calia fer anar l'enginy per sortir d'una crisi i en Carlemany, ja més en la llegenda, en l'èpica, que no pas en la realitat històrica, era un camp del qual treure'n profit. Qui va de pelegrinatge, necessitarà queviures, hostatges...

El pelegrinatge pot fer renéixer una ciutat, un monestir. Pot ser, doncs, que Arnau de Mont-Rodon trobés en Carlemany una sortida interessant per donar relleu a la ciutat de Girona. El cert és que aquella escultura de l'artista Cascalls, però, és la de Pere el Cerimoniós, un rei català que, al cap i a la fi, representa l'època daurada de la Corona catalano-aragonesa i que amb Carlemany tingué en comú l'afició per la lletra.



dilluns, 9 d’abril de 2018

La pluja a sota dels arbres.



Escoltàvem la pluja a sota dels arbres, mentre fèiem camí i ens mullàvem, i de lluny ens arribava el so del tro, profund, llegendari, després que s'il·luminés un instant la boscúria.

Els cossos al límit del cansament i molls, revitalitzats per l'experiència a dins del bosc. L'aigua que ens mullava era la mateixa que la dels arbres i de la terra, i cada cop érem més part de la natura.

diumenge, 8 d’abril de 2018

El Guinardó.



Guinardó del vent,
vent del Guinardó.
Pertanys al vent
o ets el seu senyor.
El sol recau 
en les teves pedres
de la muntanya
i en els teus arbres. 
En tu, que bufa 
la gropada, viuen 
bona gent  feliç
a prop de la vista 
que els dónes.
Elevat sobre 
Barcelona.

dissabte, 7 d’abril de 2018

L'Arc de Sant Martí.



Un cel encapotat s'estenia fins més enllà de les blavoses muntanyes. Feia una fred quieta i profunda, que arribava als ossos del vell rodamón. La pols que aixecaven els seus peus cansats era minsa i va arribar un moment que es deixà caure al marge del camí, tremolós. Ningú passava per aquells vorals, des que havien obert una nova via per arribar al poble. El vell s'adormí, però mica en mica, en el seu somni de fadiga es va anar escoltant el so d'un tambor llunyà, un tambor que cada cop es feia més i més enèrgic i persistent, més proper i ferm. El vell ja es veia en un mercat on celebraven festa i feien tabola, quin bell so el del tambor!... però, de cop, canvià, i semblava ben bé que arribava un cavall a tot galop! L'orella del vell a la sorra del camí percebia perfectament el repicar temible de cascs de cavall aproximant-se a gran velocitat. El vell sortí dels somnis i s'incorporà temerós i trasbalsat, veient-se feble com una trista fulla seca, i escoltant la tremolor del terra. I del cel!...Tronava, i queia gotellada.

Aixecà la testa i veié com del camí que pujava per l'altra banda, apareixien les potes i el pit d'un cavall blanc, i el seu cap altívol, i muntat a sobre seu, un cavaller amb elm i una capa que el vent enlairava. Distingí un escut rodó amb un curiós símbol d'una espiral i la paorosa lluïssor de l'acer. Déu meu, pietat! S'incorporà fins a quedar-se de genolls amb les mans juntes, aixecant-les al guerrer que ja tenia gairebé a sobre.

El cavaller veié el miserable i aturà el seu corser. Se'l quedà mirant una breu estona. Va baixar del cavall i s'hi apropà. Aquell vell rodamón alçava les mans cap a ell, suplicant, no entenia el seu llenguatge, la qual cosa el feia pensar el lluny que era de casa. Tragué del sarró que penjava del seient una ampolla d'aigua i li oferí al pobre. Aquest begué amb prou feines, de secs que tenia els llavis, i després li donà les gràcies donant-li les mans. El cavaller agafà un coltell i es tragué la capa. El rodamón el mirava amb els ulls ben oberts de sorpresa. Veié com aquell guerrer agafava la seva capa i l'estripava pel mig amb el ganivet; i li oferí la meitat. Era una capa llanuda i calenta. Sentí l'escalf a les seves mans ossudes. Distret, mirant la capa que li trauria aquell fred horrorós, no se n'adonà que aquell cavaller pietós ja havia pujat altre cop al seu cavall. Escoltà que abans de marxar li deia unes paraules en una llengua que no entenia, però entre aquestes distingí el llatí, i el nom de Christus. En un breu instant, una boirina difuminà la seva figura.

El vell rodamón sentí un gran escalf amb la meitat de la capa per les seves espatlles i sentí també com una esplendor començava a fer-li tancar els ulls. Quan els obrí de nou veié com els núvols s'obrien i un  arc virolat s'aixecava i es sostenia per sobre les muntanyes, alçant-se lluent en aquell cel immens. 




divendres, 30 de març de 2018

La cova de McDoughal.


Les aventures de Tom Sawyer de Mark Twain és una obra amb molta frescor, plena de comentaris punyents de l'autor sobre la societat del seu moment i que ens fan pensar, a la vegada, també en la nostra.

L'obra també és interessant perquè es situa en el punt de partida d'una tradició de gènere, el de les aventures d'un noi entremaliat. Et porta a pensar, per exemple, en el Guillem de Richmal Crompton, aventures d'un noi que també, com Tom Sawyer, té una banda de trapelles que volen ser bandits, els mítics proscrits. En un moment de la novel·la, en Tom Sawyer juga a ser Robin Hood amb un amic, talment aquell Guillem que s'afartava  de pastissets de melmelada. 

L'obra és també interessant pel que té de metaliterària i ens fa pensar en el Quixot. Quan Tom Sawyer juga amb els seus amics a viure aventures, menciona els llibres on ha llegit aquestes aventures que ell recrea. Es parla dels bandolers, dels cavallers, dels pirates i de Robin Hood. És a dir, Tom Sawyer és un noi llegit i admira els seus herois, que vol, sens dubte, imitar amb la seva colla. D'aquesta manera, cerca la diversió en un món de fantasia més enllà de l'anodina vida en un poblet del Mississipi, anomenat Sant Petersburg. Es veu que Twain era un admirador del Quixot, i ja hi veiem reflexes d'aquesta obra a Un ianqui a la cort del rei Artús, en què el protagonista recorre una aventura fora del seu temps, topant-se amb situacions del tot hilarants.

Però anem a l'escena de Tom Sawyer que havia d'ocupar aquest post...són tantes les escenes originals que té aquesta obra!... 

Els nois i noies de Sant Petersburg fan a la primavera una berena. En Tom i la Becky, amb els seus amics, exploren la cova de Mcdoughal, però ell dos són més intrèpids que els altres, i s'acaben extraviant pels envitricollats passadissos de la cova.

La parella queda fascinada pel misteri. En la fosca, ressegueixen amb la llum de les espelmes els murs de la cova, les figures que hi han pintat els visitants del passat, i en la fredor humida, s'escolten els seus passos i les seves veus, allunyades del tot del grup. Quan se n'adonen ja és massa tard.

En la fosca i les petites llums de les espelmes en Tom i la Becky es tenen l'un a l'altre, sorgeix l'estimació que es tenen. En aquella nit la Becky confia en el Tom i aquest no deixa d'animar la noia. En Tom no defalleix en cercar la sortida. Comparteixen un petit tros de pastís que els queda de la festa. Arriba un moment en què l'espelma s'esgota. Sols en la foscor, el lector es sent molt a prop d'aquells dos joves. Quantes generacions de lectors, des de l'any 1876, no deuen haver llegit aquesta aventura de la cova, i quant d'universal no tenen els sentiments que en aquell moment expressen la Becky i en Tom i la seva companyonia que arriba fins a escalfar la nostra solitud. Una humanitat que tots necessitem en el nostre quefer quotidià. És una lliçó d'humanitat, tot i que a en Twain no li agradaven els contes moralitzadors, que ens és molt convenient ara i en qualsevol època.