Un "revenant".

Vaig arribar de nit al poble. Feia molt que no hi posava els peus. La vida, els viatges, la feina, tot me n' havia allunyat. No creia que hi tornés, fins aquella nit que vaig rebre el mail de la Joana. Em volia retornar un llibre. 

El ritme del tren em feia venir son, el mar a fora es dissolia amb la fosca. No hi havia gaire gent. Els pocs que viatjaven anaven  immersos en els seus pensaments, en les seves lectures, tots amb la mascareta per protegir-se del virus. Quina imatge més depriment, quina societat havíem creat mica en mica. Allò bé en podia ser el resultat. La tecnologia feia anys ens havia alienat de la realitat i ara la ciència potser havia dissenyat un virus perfecte. M'anava sumint en aquests pensaments. Darrerament havia tingut topades amb la gent, i estava molt dolgut amb els meus congèneres. Com mai, es parlava de l'escolta activa, i com mai, notava que tothom anava a la seva. A la societat hipòcrita només li faltava ara un virus.

Vaig baixar del tren i es respirava la fortor del mar, de salitre, i xiulava el vent del nord. Ja no em lligava res a aquell lloc, així que vaig agafar una habitació per una nit al primer hotel de mala mort que vaig trobar per internet.

Era molt tard i em sentia escruixit. Al cafè de l'estació em vaig prendre un te calent. Aquell indret no havia canviat gens, els mateixos taborets de seients granats, estripats pel temps. El mateix cambrer ressec i envellit que no em va reconèixer, o sí; tenia davant seu una aparició dels temps, un revenant, ni jo mateix em reconeixeria al mirall de l'habitació.

Les hordes de la jovenalla noctàmbula i els seus crits, les seves converses llunyanes em van acompanyar fins a adormir-me. Travessaven les cortines de la cambra, per l'airet glaçat que es colava per una finestra que no tancava bé. Era molt lluny d'aquella gresca, però tot i així, les veus m'anaven acompanyant cap a la son. 

A l'endemà em vaig trobar amb la Joana al cafè del centre. Abans, però, vaig fer un volt. Pel passeig marítim buit de turistes, es veia una imatge atípica de la platja, tan solitària en aquells dies. Al lluny,  uns grups fent avançar les barques de pedals. Entrant al poble, vaig recórrer el laberint de carrers i carrerons. La pastisseria amb la llum càlida de làmpada de cristalls, Can Sadis; vaig entrar-hi per dur-li un detall a la Joana. La campaneta de la porta avisant de la meva presència. La fragància de nata dels pastissos, del sucre, i la veu melodiosa de la Cinta. "Quina sorpresa! Vostè per aquí! El feia a París!" Les veus corren per tot arreu. "Com va el pare?" li demano. "Molt amoïnat, de moment  va aguantant." Ni els més grans recordaven una situació com aquella. Duia un gorro que li cobria la cabellera, només li veies aquells ulls negres brillants, nocturns. Sabia els meus gustos i ja seleccionava amb gràcia la xocolata que compraria per a la Joana. Els braços molsuts de pell rosada, les pinces de plata comptant les peces de xocolata negra. Ella encara recordaria els seus bombons de recepte belga, de xocolata amb espècies? La capsa embolicada amb un paper de celofana vermell i lligada amb cordillets daurats. Com sempre.

Quan arribava al cafè , davant dels ulls se m'obrí un erm inesperat. Un solar on abans havia viscut durant la infantesa, l'adolescència i primera joventut. Un solar net, el res en un rectangle, la buidor total. M'envaí un fred profund, una solitud que era la de tots aquells anys. Uns operaris encara estaven recollint les poques runes que hi quedaven.

En entrar al cafè no sabia si la la Joana somreia, sí, pels ulls sí, i duia una mascareta vermella de flors grogues, la seva mirada de sempre, plena d'estiu. Des de feia dies que gaudia dels ulls de les dones, més bonics amb la mascareta, com en un ball de disfresses.            

M' havia d'anar bé parlar amb ella, ara ja feia molt de temps, i, sí, se'n recordava dels bombons, de fet encara se'n comprava alguna vegada. No em treia del cap la soledat del solar. Però no li vaig explicar res, ella no sabia on jo havia viscut de petit, i no volia diluir la trobada en aquella descoberta trista.

Vam parlar de tot i de res, el temps va volar, i per poc que me'n torno sense el llibre. A l'últim, des de l'andana, me l'allargà quan ja pujava al vagó.

Durant el camí de retorn vaig rellegir algunes planes grogues pel temps. Havien agafat una olor llunyana de perfum dolça, de magnòlia, les mans de la Joana...Un amor de Swann, mica en mica vaig recordar els anys universitaris i la invitació de la Joana s'anava convertint en una temptació que m'acompanyà uns dies, unes setmanes, uns mesos. Tornaria al poble? Aquell era un bon motiu, un inici, un retorn, es podria tornar a començar una vida?