Ulls Oceànics
Feia dies que no venia a dinar. L'esperava. Aixecava el cap entre plat i plat cap a la seva cadira al costat de la finestra, però el gerro amb la dàlia seguia sol. Vaig acabar preguntant a un cambrer si en sabia res de la seva desaparició, però no em va saber dir res, per bé que ell també se n'havia adonat de l'absència de la noia rossa en un entorn de jaios malcarats. La senyoreta Elzbieta M. també estava fent, com un servidor, una cura d'aigües al sanatori de Shvistov, a tocar del Danubi, una ciutat que una amiga meva considerava moribunda, referint-se que en aquells temps havia quedat en l’oblit dels grans projectes europeus. Malgrat això, hi guardava aquell sanatori d’una certa anomenada, insígnia i efluvis d’un passat enyorat. Amb la senyoreta Elzbieta M. ens vam somriure un matí esmorzant i d'aleshores ençà ens vam fer companyia en un lloc d'horaris, costums i tracte espartans. Era el primer cop que el metge em va recomanar un tractament d'...
