La finestra: Talaia d'exilis i intimitats.

 

Vilhelm Hammershoi

M'assec a escriure davant d'una finestra oberta. Una olor de mar m'arriba del port i el sol de maig acaricia les fulles del ficus. En aquest gest tan senzill, s’esdevé un miracle quotidià: l'extern entra dins l'intern. Aquest llindar, la finestra, és el cor d’una de les comparatives literàries més fascinants que podem fer: la que uneix la Rússia de Boris Pasternak amb la Catalunya (i l’exili) de Josep Carner.

Tots dos poetes utilitzen la finestra com un filtre, però el que hi veuen a través d'ella ens parla de mons oposats que, curiosament, busquen el mateix: la identitat i el recer.

A l'obra de Pasternak, i molt especialment a Doctor Givago, la finestra no és només un element arquitectònic, sinó un escenari de resistència. Penseu en la imatge del vidre glaçat on el sol groc dibuixa flors de gebre. Aquí, el contrast és extrem: el caliu fràgil de l’interior —la llum d’una espelma— enfront del fred gèlid i hostil de l’estepa russa.

Per a Pasternak, la finestra és el lloc on l'home urbà, retornat a la natura salvatge, contempla la cruesa de la vida. Hi ha un leitmotiv inoblidable: l’espelma que crema a la taula. Aquesta petita flama que es filtra pel vidre com una mirada és l'amor, l’esperança i la voluntat de seguir existint enmig de la tempesta de neu que ho esborra tot.

Quin salt tan gran quan mirem per la finestra de Josep Carner! Si Pasternak ens parla de resistència, Carner ens parla de comunió i nostàlgia. Per al "príncep dels poetes", la finestra és una rialla de dia i un senyal d'hospitalitat de nit.

Mentre Pasternak ha de tancar-se per sobreviure al clima, el Carner de l’exili obre el balcó per recuperar el seu país perdut. Des de Bèlgica o Mèxic, la seva finestra esdevé un espai mental on reconstrueix la geografia de Catalunya: les cases blanques de pescadors, el vent del mar i el sol que fa florir clavells a l'ampit. Per a Carner, el defora no és una amenaça, sinó un aroma que l'ajuda a asserenar els pesars i a mantenir viva la memòria de la terra.

Avui dia hem substituït la finestra de vidre per la finestra digital: la pantalla. Per a Pasternak i Carner, la finestra seleccionava la realitat, era una talaia des d'on mirar el món, i des d'on fer una reflexió en silenci.  La finestra de la pantalla, en canvi, ens porta a un soroll eixordador que ens fa perdre el coneixement de la nostra identitat. Potser el que ens ensenyen avui aquests dos mestres és la necessitat de tancar la persiana digital i d'apropar-nos a la finestra de fusta i vidre. A l'ampit hi deixarem una espelma per a retrobar la nostra memòria personal i col·lectiva.