La música ben alta.

 Per què avui encara hi ha gent que s'entesta a escoltar la música ben alta fent partícip a tot el veïnat del seu gust musical? M'arriba a través de les finestres ben obertes per la calor l'insistent i quasi mecànic ritme caribeny que prové de qui sap on. El suportem estoicament tots plegats, ningú dirà res, no és cap deshora, però molts deuen enyorar els sons naturals de l'esdevenir-se de la tarda, aquell lladruc trist del gos malcarat, el cor fi d'ocells que semblen voleiar, que s'apropen i s'allunyen i animen el gat, els fils d'estendre la roba que grinyolen en un balcó d'un àtic, un suau ventijol que mou les fulles dels arbres...Hom diria el preuat silenci, ple de petits esdeveniments de la tarda. Així doncs, haurem de considerar aquesta música que ara ha esdevingut molt tecno, un esdevenir-se més d'aquesta tarda? Sens dubte és així també. Hi ha un veí que sent la necessitat de compartir-la. És així, no?... 

Què ho fa que molta gent sent la necessitat imperiosa d'envoltar-se de música? Crec que abans jo també ho feia, ara només és per animar les tasques casolanes, la neteja, com una mena d'ànim. És evident que avui la música l'entenc d'una manera molt íntima, no m'agrada que un veí pugui escoltar-la, perquè considero que és quelcom personal, com el llibre que llegeixo o les meves rutines. Per això la poso fluixa, si és que no uso els cascs, que, d'altra banda són, al meu entendre, un gran avenç tecnològic, per a la privacitat entesa com el respecte al silenci de tots, que de segur que está ple de la vida, de les coses que a tots ens agraden.