Ulls Oceànics

 

Feia dies que no venia a dinar. L'esperava. Aixecava el cap entre plat i plat cap a la seva cadira al costat de la finestra, però el gerro amb la dàlia seguia sol. Vaig acabar preguntant a un cambrer si en sabia res de la seva desaparició, però no em va saber dir res, per bé que ell també se n'havia adonat de l'absència de la noia rossa en un entorn de jaios malcarats. 

La senyoreta Elzbieta M. també estava fent, com un servidor, una cura d'aigües al sanatori de Shvistov, a tocar del Danubi, una ciutat que una amiga meva considerava moribunda, referint-se que en aquells temps havia quedat en l’oblit dels grans projectes europeus. Malgrat això, hi guardava aquell sanatori d’una certa anomenada, insígnia i efluvis d’un passat enyorat.

 

Amb la senyoreta Elzbieta M. ens vam somriure un matí esmorzant i d'aleshores ençà ens vam fer companyia en un lloc d'horaris, costums i tracte espartans. Era el primer cop que el metge em va recomanar un tractament d'aquesta índole. I l'estiu era l'estació propícia. I l'ampolla de vi ja no va sortir més de la nevera.

L'aigua era pertot. Banys al matí, dutxes calentes i fredes a mitja tarda, els glopets amb la tasseta de l'aigua específica curativa, la pluja que queia sovint durant les nits i com havia d’ésser, l'aigua dels àpats.

Alguns matins feia una llarga caminada per la muntanya, que em donava una gana voraç pel dinar i una vitalitat que compartia amb l'Elzbieta M. en unes sobretaules en què parlàvem de llibres. L'Elzbieta portava una llibreria amb el seu pare al carrer de botigues de Gdansk. Tenia uns gustos romàntics entre els quals predominava en Jack London i la seva obra El vagabund de les estrelles. També m'explicava que li agradava llegir-li contes a la seva filla petita abans de dormir. 

Les tardes les dedicàvem a la lectura, o bé a donar algun tomb pels voltants del balneari. A banda de les ocupacions pròpies dels tractaments, no hi havia gaire més a fer. Hi havia una pista de tennis, però després d'uns intents maldestres vaig desistir en la meva curta carrera esportiva.

Estirat a la gandula, tapat amb manta, deixava escolar-se la tarda per la muntanya del davant. 

Fins que una riallada  i unes mans que em van tapar els ulls em tragueren dels somnis...Qui sóc?...On eres Elzbieta?...
Me'n vaig haver d'anar a la ciutat. El meu pare no es podia fer càrrec de la llibreria perquè una tia seva havia emmalaltit. M'has trobat a faltar...?

Aquella nit vam decidir celebrar el seu retorn. Vam fer un bon sopar: un entrant amb peix marinat i un pastís de carn regat amb una aiguardent del país, comprada en una petita botiga de queviures de Shvistov, transparent com l'aigua!

 

En un moment en què ens vam quedar en silenci, em vaig fixar en el blau dels ulls de l'Elzbieta. Em vaig aixecar. No podia resistir-m'hi  més i m'era igual el que pensés l'altre gent. Vaig treure'm la camisa, després els pantalons. Els mitjons no calia. Vaig pujar a la cadira. Algú deuria pensar que anava a recitar un poema nadalenc o a fer una proposta de matrimoni obscena...mentre seguia mirant el blau oceànic d’aquells ulls...

 

I m'hi vaig capbussar. Vaig sentir un esclafit d'aigua freda i de sobte vaig veure uns peixets grocs que seguien una corrent. Aigua freda i al lluny una illa verda que podia ser la del tresor. Cap allí em vaig dirigir. Enrere quedaven moltes coses, però l'aigua era molt plaent i ja no hi havia marxa enrere, dins d'aquells ulls de l'Elzbieta, del blau més límpid.