El rei blanc

 

Es veu per la carena,  un cavall amb genet,

fada guia la lluna,  amb son camí d’argent.

Comes i valls i rius,  creua la ferradura,

tremola l’erma  terra,  i als carrers sols i buits,

es tanquen porticons,  resta una espelma nua.

Capa i crinera i cua,  vola per la tenebra,

llampegueja el ferro viu,  i l’ull de bondat s’afua.

Brúixola en mà, l’ estel; cap a Betlem corrent.

El cavall lluu ben negre, el cabell lluu ben blanc.

Veloç  ha deixat  Hispalis,  Betlem serà el seu guany.

Els seus companys l’esperen, vistos són a Barcino,

retallades figures, en llums d’estels al port.

Canten els pescadors, des de llurs nius de mar

l’oració dels infants, s’enfilen els desigs.

Cavallers amb misteri, viatgers de moltes nits,

el savi barbablanc, us obrirà el camins.

Aviat sereu els tres, solcant els cels del món,

dels vostres guants alats, mirra, encens i un poc d’or,

fent venir la il·lusió, al cor de llars humils.