Les ombres de la certesa.

Els actors. Max Beckmann.

De nit m'agrada escriure les històries que viuran els meus personatges. Sempre les escric a la gran taula rodona del menjador. Una taula on podrien seure els cavallers del rei Artús. Escric els destins de tots ells, i, a vegades, m'he sentit culpable per la sort que els reservo. Els dotze d'Artús, guiats per les profecies, els dotze titelles  per la cal·ligrafia. 

Escric mentre dura l'escalfor de la llar de foc i la llum que dóna un canelobre. Us pensareu que visc en una casa antiga, potser una masia, o ves a saber en quina època, però res de més allunyat; al costat del canelobre hi tinc el telèfon mòbil, vull dir que recreo un ambient antic per imaginar les aventures dels meus ninots. Tots ells sí que són de l'any de la picor, els van construir fa molts anys. Sento que la llum de l'espelma acompanya millor les seves històries que solen transcórrer en un món antic.

A voltes em quedo abstret mirant les ombres que es reflecteixen a la paret del meu costat i es converteix en una pantalla a on es traslladen els moviments escrits dels titelles. Fils, braços, cames i caps emprenen una dansa ben estranya, són com aquelles ombres que veien els homes de la caverna, la seva realitat i única vida. Sovint he pensat que la meva vida forma part d'aquesta ficció i que algun dia hauria d'enfronar-me amb la vida real que viu a sota del sol. Tot i això, no em sento un encadenat a la roca, sóc feliç i em sento hàbil quan moc els fils dels meus ninots a l'escenari i els nens i pares que omplen el teatre m'aplaudeixen. Aleshores, quan veig en els ulls dels infants la il.lusió dels somnis, com milers de flametes d'espelmes, sento que la meva vida té un sentit.

De nit surto i recorro el barri dels teatres. Les passes ressonen en el silenci de l'asfalt, moll per les mànegues dels escombriaires. Ja no queda ningú, potser la Clara, que em somriu dolçament per fer l'últim bes lucratiu; la seva cara esblaimada, uns ulls aquosos plens de cansament... I em guarden el camí els neons de colors virolats i sento la màgia de la ficció que ha corregut per allí, amb música, amb diàlegs, amb el destí tràgic dels herois... Tots som una mica com uns personatges o millor dit com els actors que els interpreten. Ens sentim còmodes en un paper que representem mil vegades. I ens fa por canviar-lo. Preferim passar-ho malament abans de fer-ho. Ens hem cregut un repertori, l'hem interioritzat. I ens ha donat aspectes de la nosta vida quotidiana dels quals no en podem prescindir: un status, fins i tot, un poder, un lloc.  Sí que estaria bé, si el rol ens acabés ofegant, trencar-hi, fer-li revolta com a tirà que ha esdevingut i buscar una nova màscara. Encara que només seguiria sent un altre jo, no pas el bo.

Descobrir qui som en realitat ens podria espantar. Hauríem de vèncer, com fa l'heroi tràgic els dubtes que ens acompanyen al llarg de la vida. Tot i això, ara sent forts i sense sucumbir-hi. Ben mirat, potser sí que la vida és un gran teatre i mai serem qui realment som. Preferim la interpretació. O potser ens maneguen amb uns fils des de dalt, com faig amb els meus titelles...