Dies de confinament.

Mica en mica ens anem adaptant a aquesta nova vida del confinament. Anem guanyant rutines. No és pas fàcil, acostumats com estem tots a fer una vida de portes enfora. Però no tenim opcions, vivim en una pandèmia.

Així que un intenta fer la seva vida a dins del marc de la casa. Sortides per anar a comprar aliments i llançar la brossa, i res més; també pujar al terrat a respirar aire, que avui és més net i el cel més blau gràcies a la parada. Els cotxes dormen aparcats, i les fàbriques closes.

Els contactes apareixen a la pantalla amb l'Skype o el Hangouts, els amics, la família, els companys de feina. Ara sí que tot passa per la pantalla! Alguns dies acabem amb mal als ulls. I encara sort que podem fer teletreball!...que hi ha qui ha perdut la feina temporalment, a l'espera que tot es normalitzi.

Per desconnectar de les pantalles res millor que la lectura, els llibres, activitat solitària, o bé l'escriptura. Aquests dies molts hem pensat en tota la literatura que hi ha relacionada amb les epidèmies. A casa nostra mencionaríem Josep Pla, que va iniciar el seu dietari, El quadern gris, a l'inici de la grip espanyola de 1918, en tancar les portes la universitat.

En aquesta situació m'han vingut a la memòria també els contes del Decameró de Boccaccio. Transcorren durant la pesta que va assolar la ciutat de Florència cap al segle XIV. L'estructura de l'obra es basa en les històries dins d'una història. Deu joves, set nois i tres noies, surten de la ciutat i per fer-se l'exili o el confinament més passador s'expliquen històries d'aquella societat, ben divertides, en què la picaresca és el modus operandi de la pobresa. Durant deu dies cadascun d'ells explica deu històries, d'aquí el títol de l'obra. És esgarrifosa la semblança amb la nostra situació que trobem en la introducció de l'obra. Aquests contes podrien ser una molt bona lectura per fer passar l'avorriment, com ho van ser en el seu origen.


Cada tarda sortim a aplaudir els herois d'aquesta situació, els metges i infermers, que fan moltes hores per salvar molta gent. La situació als hospitals és dantesca. El moment de sortir a aplaudir pot ser catàrtic, un instant en què traiem a fora tota l'energia d'un dia tancats. Balcons, terrasses, terrats s'omplen de mans que piquen amb ganes agraint l'esforç dels sanitaris. I també és un moment en què la gent es pot expressar i compartir els seus sentiments. Els moviments veïnals de balcó han estat nombrosos. La dona que canta òpera, aquell que canta cançons del Nino Bravo amb un megàfon...i potser en sorgiran més, de manifestacions espontànies divertides. Tota la nostra humanitat surt per les finestres, ara que hem abandonat els carrers.

La iniciativa que s'engegarà per al Sant Jordi serà molt bonica :  penjar cors als balcons i a les finestres per fer viure la nostra cultura com a poble, i com a éssers humans que ens fem costat en l'adversitat.