Una mar d'ocells.




Al lluny veig un transatlàntic. Deu fer cap a Barcelona. M'agrada molt de mirar el mar. Encara més a l'hivern, en un dia rúfol, quan les onades s'enlairen furioses i el vent és fred. Fa sentir la insignificança de l'ésser humà davant la natura.

Una nit que em vaig encantar mirant els reflexes dels llums a l'aigua negra i brillant, algú em tustà a l'espatlla. Em vaig girar i se m'aparegué un home que duia una barba blanca i llarga fins a la cintura. Quin tipus més estrafolari! Era calb, però el cabell de darrere també li queia fins ben avall i duia un barret de copa a les mans. Anava ben cobert amb un abric llarg fosc i se li veien bé unes sabates lluents acabades amb punxa.

-Us veia tan absort que m'han vingut ganes de preguntar-li què hi veu en la fosca-. Se m'adreçava de vós, molt educat, cosa que calmava la meva alerta donada l'hora que era i com anava la ciutat últimament de successos nocturns desafortunats.

-Doncs l'efecte que fan les golondrines, tan blanques, en la negra nit i el vaivé que porten amb les onades.-Li vaig respondre, capficat encara amb les intencions que podria dur el barbablanc. 

-Ha ha ha...-va riure-, i sabeu per què les anomeneu golondrines?...

Aquesta era una pregunta que me l'havien feta alguns amics estrangers en convidar-los a fer un tomb amb aquestes barques turístiques. Des d'aquestes embarcacions pots veure tota la línia de la costa de la ciutat. Jo hi veia un contingut melós i romàntic en aquest nom, una barca associada a un ocell. I sempre em feia pensar en la poesia de Gustavo Adolfo Bécquer i en la cursileria i el kitsch del món turístic que va esclatar als anys seixanta a la ciutat, que és quan m'imagino que deuria començar aquesta empresa d'embarcacions de passeig a l'estil que hi ha a totes les ciutats europees.

-Oreneta, golondrina...a la gent els agrada posar noms així als barcos...-li vaig respondre a l'home estrafolari.

-Pot ser...-em respongué-, però si voleu us explico la semblança 
d'aquest nom amb el que dèiem nosaltres fa uns quants anys...

Assenyalant les aigües fosques, l'home continuà:

-Les aigües del Mediterrani eren solcades per moltes embarcacions. Petites i grans. Les grans eren anomenades galeres o tarides, s'hi transportaven cavalls i homes...Les petites es deien londres o llondres, també gròndoles...us sona?...- em digué encenent-se un cigarret. I  seguí:

-Les gròndoles eren lentes. Servien per fer recorreguts curts, un viatge a Tarragona...El nostre rei Jaume II les usava sovint, ja que no era tan perillós desplaçar-se per mar...bé, a vegades també ho era...

Ara entenia que aquell home deuria ser una mena d'historiador.

-No sigueu llondro...-em digué somrient-, aquest insult, que se li diu a algú lent i sense intel·ligència ve d'aquesta paraula que anomenava a la barqueta londra, que era lenta en comparació amb les altres. Què us sembla, amic? Teniu molts amics llondros?...

No vaig saber què respondre-li. Llençà la burilla de la cigarreta a les aigües, es girà i desplegà un paraigües per protegir-se del plugim que començava a caure. Mentre se n'anava i es veia la seva figura fent-se petita, anava udolant : "lloooondroooo, lloooooondrooo... "

-Escolti!- li vaig cridar a l'últim moment. Vaig córrer cap a ell. 
En arribar al seu costat, va treure's un rellotge de butxaca i el mirà conscienciosament. I digué:
-Jove, si voleu agafar el metro esteu a punt de fer tard. Són tres quart de dotze.
-Com sabia que he d'agafar el metro?...-. Estava al·lucinat, li anava a demanar si em podia deixar un euro pel bitllet.

El barbablanc no dubtà en treure una moneda de la butxaca, i seguí el seu camí fins a perdre's en la cortina de boira i pluja.

Aquella nit vaig haver de tornar a casa caminant. Durant el camí vaig poder repassar la curiosa topada amb aquell personatge pintoresc, sortit del no-res. Talment una aparició, un diria que no era real, que hauria sortit del meu somieig encantat davant les aigües negres de la nit. La seva moneda no em serví per agafar el metro; ara l'observo i és ben estranya. De bronze, irregular, amb una creu al mig i el símbol de l'infinit, i als costats la paraula Barcino...Potser el meu veí arqueòleg me'n podria dir quatre paraules. Sí, potser que l'hi portés un dia d'aquests.




Comentaris

Entrades populars