Un cas de Damoiseau.

El vent de la nit portava la remor de les onades i el mugit dels vaixells. L'olor de la mar entrava al pati i a la cambra. Un aire dens que movia la cortina de la finestra. En Damoiseau va taconar bé el tabac amb la capsa de mistos i va encendre la pipa. Féu unes xuclades ràpides fins que el fum blavós començà a aromatitzar el despatx.

Mirà cap a la llunyania. El fanal del carrer mostrava el convuls moviment del roure, que ja havia perdut moltes fulles i la tardor el començava a pintar de vermell. El carrer desert lluïa com el llom suat d'un drac cansat. Seguia caient un suau plugim. Decidí treballar al sofà. Se sentia fatigat de la jornada, d'haver parlat amb gent, d'haver hagut de donar respostes ràpides i enginyoses sobre el que podria haver passat, quan no en tenia ni la més remota idea. Seia amb la carpeta a la falda i posava en ordre les peces que tenien fina ara. A fora continuaven les ratxes de vent. En aquell moment el telèfon sonà. Quants cops no s'havia dit de fer una extensió a dalt?...

Va aprofitar per tancar la finestra, començava a entrar fred. Baixà els esglaons lentament. En Krug no penjaria, sabia que era a casa.

-Sí?...

-Cap! Acaben de trobar un embolcall de caramel d'eucaliptus de la marca Goydel. Se'n recorda del paper de caramel?...Tenim una coincidència. -De fons arribava música country i molta xerrameca.

-Krug, vols dir que no seria bo anar a casa a fer nones? Demà ja saps que ens hem de trobar ben aviat amb el forense i la Louise.

-No sigui esgarriacries, cap! Un necessita aire...

-Et vull fresc demà. -En Damoiseau penjà. Coi de Krug. No feia el refotut cas. Sempre igual.

Anà cap a la cuina. Qui li podia negar ara una copeta de brandy? I més, sabent que l'ajudava a posar les peces a lloc. Es pujà l'ampolla a dalt. El líquid dens, fosc i perfumat faria el seu efecte inspirador.