Filemó i Baucis.

A finals de març, anant en direcció a la Cau, en el camí que porta a la carretera de Sant Hilari, vam trobar-nos amb en Filemó i la Baucis, ben abraçats. Quan hi hem tornat a passar fa pocs dies, al juny, allà seguien, aquest cop envoltats de verdura, ufanosos els caps, victoriós el seu amor per sobre del temps.

Filemó i Baucis eren dos ancians que vivien en una casa molt humil al fons d'una vall. Havien treballat molt dur tota la vida, fins arribar a la vellesa junts, que per a ells era el bé més preuat. En Filemó conreà les terres del voltant i amb el gra pagava les coses indispensables per a la vida, el menjar i la casa. La casa de fusta que construïren amb l'ajut d'amics i germans. La Baucis se'n cuidà de l'economia de la casa, del seu manteniment i pujà el fill, a qui ensenyà de llegir, escriure i calcular. El fill va créixer i la vila li quedà petita, així que, amb força de voluntat i el determini que li transmeteren els seus pares, un matí agafà el sarró i se n'anà a treballar a la gran urbs. Allà arribà lluny com a mercader.

Filemó i Baucis dugueren una vida senzilla i un dia els seus caps vingueren blancs i la pell solcada. Per sort, conservaven la força indispensable per continuar. Ara, però, el terreny conreat era petit, però per a ells dos ja era suficient i no els mancava de res.

Un matí, pels voltants del poble s'atansaren dos homes vestits amb parracs. Cadascun duia un bastó i un cinturó del qual els penjava una bossa. El seus cabells eren llargs, com les seves barbes, i la seva pell bruna, polsegosa de recórrer els camins. Hom diria, quan els veia, que eren pirates fugitius, o vagabunds. S'aturaven a les cases i picaven a les portes. "Que ens podeu donar un mos, bella fornera, que la gana ens rossega de dies..." Una mirada desconfiada els resseguia de cap a peus i la porta es tancava. "Que tindríeu un vas d'aigua o un tros de pa, amic sabater?"... Res de res, ni fornera ni sabater, ni corder, ni carnissera hi hagué, entre altra gent, que els acollís un moment per donar-los una mica d'ajut. Els veien bruts i amb una estranya mirada als ulls, una mirada intel·ligent que els espantava, com si els reflectís l'ànima. Quins dos homes més estranys! "Tanca, tanca la porta, que encara seran uns lladres..."

Fins que els dos caminants arribaren a la caseta de fusta dels dos ancians. En Filemó, des de la finestra estant, veié com dues siluetes negres, llargues i primes, s'acostaven. Els obrí la porta i els convidà a entrar. "Què se'ls ofereix, bona gent?" "Portem dies caminant i estem molt cansats i morts de fam. Que tindríeu res per menjar?" Baucis de seguida els demanà que seguessin a taula, que aviat tindria el sopar a punt i on mengen dos mengen quatre. Els dos barbuts es miraren somrients.

"I què heu fet, amics que ens obriu casa vostra?, els demanà el més jove dels dos, amb uns ulls brillants i amistosos. Filemó els explicà el conreu de la terra, com havia anat, i la previsió per a la collita d'enguany. El menjar era deliciós, Baucis els obsequià amb unes llenties estofades i un xai rostit. Ben regat amb el vi de la terra. Els dos homes no podien estar més satisfets, i tranquils, amb la pausada conversa dels vellets i el bon tabac que els oferí en Filemó.

Quan acabà l'àpat, el més vell dels dos homes, els preguntà com podien recompensar-los per la calidesa de l'acollida que els havien dispensat. "Res, res, sisplau, digué en Filemó. Ens heu fet companyia aquesta nit, ens heu distret amb històries de viatges, de gent que heu conegut a l'Orient, de curioses tradicions...hem sentit més coses aquesta nit que en tota la nostra vida...Bons mercaders, ja ens sentim recompensats. El més jove digué que no eren pas mercaders,  però que sí que tenien quelcom d'aventurers... En Filemó els mirà encuriosit, però no gosà preguntar-los a què es dedicaven realment.

"Nosaltres hem vist el món del dret i del revés i hem conegut com actua i respon l'ésser humà. En el vostre poble, estàvem  tristos. La gent no ens volia ajudar, perquè ens veia vestits amb parracs i bruts dels camins. Però vosaltres ens heu obert la porta i ens heu tractat com a reis. Per tot això us direm que demaneu-nos el que necessiteu i us ho portarem."

Filemó i Baucis somreien, sorpresos de l'explicació dels dos rodamons.

"Mireu, nosaltres ja no necessitem res," respongué en Filemó i mirant-se la seva muller continuà, "només temem l'arribada de la mort, però no perquè aquesta ens faci por, sinó perquè ens separarà irremeiablement. I voldríem morir junts, tal i com hem viscut."

Els dos barbuts miraren el dos ancians, admirats pel seu bell desig i els respongueren: "Heu cultivat aquesta terra i l'heu cuidat els dos com un fill més, igual heu fet amb la casa. Aquest entorn sou vosaltres, i sempre hi serà. Nosaltres ho sabrem, i en parlarem als nostres amics, com segur que ho farà el vostre fill..."

"Gràcies per aquestes paraules, amics caminadors." Acabà el sopar i els dos homes partiren. Quan tancaren la porta els dos ancians quedaren molt contents d'aquella vetllada tan especial. Que bonic el que els havien dit i la seva conversa!

Passà el temps, i en Filemó i la Baucis sempre recordaven aquells dos rodamons. Una nit d'hivern, després del sopar, es quedaren adormits a la vora del foc, amb les mans enllaçades i van tenir un bell somni. Esdevenien arbres molt lentament, alzines que creixien una a tocar de l'altra, acariciant-se amb les seves fulles perennes. Bressolats per un dolç ventijol. Segurs en les seves arrels que mai ningú no els separaria de la vall on van créixer i on van fer la vida. Segurs que sempre veurien aquell sol ixent, els estels i les llunes, davant de la casa.