Els verdums amics.

Dibuixos d'Alexander Calder. Musée Pompidou.

Cap al migdia, amb el solet, el pare surt a la terrassa a tirar-los gra. Mica en mica van venint, volten el menjar i picotegen enèrgicament. Abans els hi posava en un plat de ceràmica, ara els hi posa a dins d'una gàbia, amb la porteta oberta, esclar!, ja que si no, els coloms acabaven per colonitzar el balcó i endur-se tot el menjar. 

Els ocells que arriben són verdums. Hi té una família de set o vuit voleiant per la terrassa. Són verds i petits, i es veuen molsuts; deu ser per l'aliment... Un dia els hi va posar un gra diferent i van desaparèixer. Va posar-los-hi de nou el de sempre i van tornar. 

Amb una certa habitud, el pare surt a comprar el gra, quan s'acaba. Va a una botiga d'animals, baixant pel carrer del davant de casa. El camí li va bé per estirar les cames. Els hi posa així que torna. Cada dia controla que hi tinguin menjar i aigua.

Els verdums, amb un ordre increïble, esperen el seu torn de menjar. No entren a la gàbia al mateix temps i, probablement, encara menys si es troben dos mascles. Sovint prenen un bany en el plat de l'aigua. Se'ls mira i somriu. Sempre li han agradat els ocells. Recordo un llibre de tapes desgastades de color carbassa, d'autor nòrdic, probablement anglès, en què hi havia unes làmines precioses. Encara corre per casa. Quan era jove, tenia ocells en gàbies: un pinsà, una cadernera, un canari...Se'ls enduien durant les vacances, embolicats amb un drap de quadres a la baca del cotxe.

Fa uns dies va aparèixer el passarell. Sempre arriba quan ve el fred. L'ocell de l'hivern, com l'anomena la mare. Aquest, com els altres, trobarà un recer amb el menjar. Durant un temps venia una parella de tórtores. Però la seguien els coloms; en guardar l'aliment a la gàbia, van deixar de visitar la terrassa.

Al novembre, a la tarda, s'obren unes postes que tenyeixen el cel de vermell i els ocells formen figures en estol, esquivant les antenes de televisió. Se'n van a cercar els arbres on passen la nit i els omplen del seu guirigall. Mentrestant la gent torna dels seus quefers i les finestres s'il·luminen a poc a poc. 

A l'endemà tornen els verdums a la terrassa. El pare surt a prendre una mica el sol i mira com van de gra. Després entra a dins per poder observar, des de la finestra estant, els seus moviments ràpids i lliures. Sens dubte, tan agradable és la seva companyia, com el ritual de cuidar-los. Escriu Seamus Heaney, en un poema, que les paraules de Sant Francesc dedicades als ocells volaven felices, amb to suau i lleuger. Aquesta amistat amb els ocells fou el millor poema del sant. Quina gran cosa gaudir dels actes senzills i de la llibertat!