L' Auca del senyor Li Ping

 En Li Ping em serveix cada matí un tallat i em té guardada La Vanguardia abans d'anar a treballar. Parc de paraules, dóna un somriure i un tracte molt personal. Regenta el Bar Manolo de tota la vida, al barri del Poble Nou, però podria ser a qualsevol barri de Barcelona. En Li Ping també et pot fer un entrepa de truita o de pernil serrà, de reglament, "comme il faut", sense fer-te sentir cap mena d'enyorança per aquells entrepans que fa uns anys et feia la Maria o el Toni. Bé, una mica d'enyorança sempre n'hi haurà, però som un país que estimem el teatre. Alhora, si li demanes un tallat o un cafè perfumat, que per cert, en gasta del bo, te l'animarà amb una formidable col·lecció de licors, entre els quals excel·leix l'anís i el rom per al carajillo matinal dels parroquians obrers, fredolics i amb necessitat de combustible. Aquests han estat els secrets dels xinesos per a mantenir els seus bars i fer competència a l'economia global gentrificadora. Han heretat els traspassos dels locals per a fer la mimesi perfecta dels seus serveis. Són el relleu de les famílies que s'han jubilat i dels seus fills que no han volgut continuar el comerç. El progrés ben sovint implica que els fills estudiïn i descartin la continuació d'un negoci que demana de fer 12 o 14 hores diàries. 

L'estructura de la família xinesa d'avui por recordar a la nostra de fa 40 o 50 anys enrere. Es sustentaven en negocis familiars, on treballaven els membres de la família i aportaven tots plegats el seu esforç en una acte de causa comuna formidable i de supervivència. L'activitat era la raó de viure i a la vegada el mitjà. La família xinesa d'avui pot tenir aquests valors, i molt probablement els seus fills estudiaran aquí i en el futur es tornarà a produir un relleu que desconeixem ara. 

Vaig anar diumenge passat a celebrar el sant patró a un bar restaurant de tota la vida del barri. Volíem conèixer les novetats del "Nou" restaurant, ja que aquest era l'epítet amb què l'havien batejat i prometien un canvi, també en la decoració del local. I, com ens imaginàvem pel nou horari que feien, molt més extens que abans, obrint diumenges tot el dia, els qui regentaven el bar eren una famíla xinesa: la filla de cap de sala, la mare a la cuina, i un noiet, que deuria ser el germà, de cambrer. Funcionaven com centelles, i el menjar era excel·lent, res a envejar al fet per mans autòctones. "Nen, ets molt generós." Ens vam cruspir un xai a la brasa amb escalivada que era deliciós. I de cortesia un xupet de  limoncello que ens van regalar amb un somriure d'orella a orella. I de la famíla que havia portat aquell local ni rastre, recordàvem el pare, un senyor molt correcte i amable i molt del Barça i el seu fill, un calc simpàtic del pare. Un "Nou" cas de traspàs. I com aquest, tants i tants. 

Barcelona, la ciutat que un dia hom va batejar com la ciutat dels bars, "un bar a cada cantonada", deien, ara ha fet una transformació cap a  una "Xina Town", que, d'una manera paradoxal, planta cara al desarrelament de les franquícies que també envaeixen la ciutat. La Xina Town de Barcelona representa el Bar Manolo de sempre, defensa el seu entrepà de pernil serrà i el capipota enfront dels Starbucks i dels cafès en got de paper a 3 euros, i d'aquests locals on sembla que es pixi colònia, de guiris, expats i autòctons enllaminits per un hipersibaritisme frívol, i a sobre paga el gust i les ganes. Ras i curt, el xino usa el vas de vidre, et fa el cafè amb llet de mercat de tota la vida.

Així doncs, davant d'aquest desgavell de l'oferta forània de la sociatat global urbana, el valor dels xinesos serà el seu servei mimètic de l'autòcton, pels plats i el tracte i, sobretot, per mostrar un esperit familiar i respectuós amb els clients, i més encara amb els clients del país. S'han proposat cuidar-nos. No et faran esperar mai una hora per a una "focaccia" com ens va passar amb un italià recentment instal·lat al barri. Perquè a diferència de la despersonalització dels locals franquícia o dels bars "cuquis" d'expats, els xinesos s'organitzen amb l'estructura familiar, que va ser el suport del negoci català durant segles.  Us recomanaria que llegíssiu l'Auca del senyor Esteve d'en Santiago Rusiñol per a que entenguéssiu l'herència dels valors familiars de l'activitat comercial catalana, que explica l'amor als oficis i a l'artesania, columna vertebral del teixit gremial de Barcelona. Sens dubtes que avui podríem imaginar una auca del senyor Li Ping, que, malgrat ser emigrada i traspasada, s'obre perfectament des de l'Àsia fins a Catalunya. Amb tot, és probable que aquesta serà curta, ja que les esoles internacionals comencen a omplir-se d'estudiants xinesos, i no criticaré això, que, al capdavall, representa el progrés. En la nostra època, en què un jove és capaç de concentrar l'atenció en un video durant 5 segons, podrà més?..., tot dura poc.

Del progrés parla aquest clàssic de la literatura, i seria bo que per aquest projecte legítim de les persones, no perdem el poder sentir-nos a casa nostra quan entrem en un bar o restaurant de la ciutat, i no ens sentim foranis en uns carrers que cada cop estan més depersonalitzats amb botigues per al passatger. En mans d'aquestes famílies que sostenen un negoci restarà  el sentiment de pertinença a un país, en un treball fet amb temps i calma, i amb l'herència d'uns ideals com segurament els del senyor Li Ping.