D'aparicions en llits d'amor de la literatura medieval.

Llegint Tristan et Iseult, obra anònima dels segles XII-XIII, trobem l'escena entretinguda i intrigant del canvi d'amant en el llit nupcial.

Per tal que el rei Marc no se n'adoni que la seva dona Iseult no arriba verge a la nit nupcial, i per tal d'evitar el conseqüent càstig a la dona adúltera, rostir-se a la foguera, la mateixa Isolda ordeix una estratègia amb la seva serventa Brangiana. Sent aquesta verge i de la mateixa talla que Isolda, accepta de fer-se passar per la seva mestressa.

"Elle s'avisa de demander à Brangien, qui était vierge encore, de prendre en secret et en silence sa place dans le lit du roi au soir de la nuit des noces." (Tristan et Iseult, p. 62)

Arribats al moment, Tristan, còmplice de la trama, li explica al rei Marc un inventat costum irlandès consistent en la completa foscor de l'habitació en el moment de la unió.

En aquest punt creix la tensió de la trama. En l'acceptació a ulls clucs del rei, la imaginació del lector fructifica. La fosca de la cambra ho fa tot possible, el lector es preguntarà si realment el rei no veu que li han donat gat per llebre, o és que ja li està bé d'entrar en un joc eròtic.

Ens ve a la memòria l'episodi narrat a la crònica de Bernat Desclot, segles XIII-?, sobre l'engendrament de Jaume I. En aquest cas, la reina Maria de Montpeller, amoïnada perquè veia que el tron quedaria sense hereu, vistes les poques ganes del rei, va portar el seu marit cap al palau de Mirabais amb l'ajut d'un fidel servent. En una cambra a les fosques, l'enganyat rei creia trobar el cos de la seva amant, quan en realitat qui l'abraçava era la seva muller.

"-Amic - digué la dona, muller del rei-, vós siau ben vingut. Jo us he fet venir a mi perquè vós sou mon home naturalment, i conec que sou home lleial i bo, i aquell en qui hom se pot fiar. Jo em vull confiar en vós, i us pregue, que d'això que jo us diré, que vós m'hi ajudeu. Vós sabeu bé que el rei és mon marit i no vol ésser amb mi, de què jo sóc molt descontenta, no per altra cosa sinó per això que d'ell ni de mi no ha eixit infant qui fos hereu de Montpeller. Ara, jo sé que el rei té un afer amb una dona, i que se la fa venir en un castell, i vós sou el seu home de confiança. Per què jo us pregue, que quan vós li hagueu de portar la dona, que vingueu a mi i, tot privadament, que em poseu en la cambra en lloc d'ella, i jo em gitaré en el seu llit. I feu-ho de tal manera que no hi haja llum, i digueu al rei que la dona no ho vol, per tal que no siga coneguda. I jo tinc fe en Déu que en aquella nit engendrarem tal infant de què serà gran de bé i gran honor a tot son regne." ( Crònica de Bernat Desclot)

Trobem també una situació semblant a les descrites en el Tirant lo Blanc, obra valenciana del segle XV, quan la donzella Plaerdemavida porta l'heroi a la cambra on dorm Carmesina i dirigeix els moviments de Tirant sobre el cos de l'adormida princesa, esdevenint-se una intensa escena de voyeurisme, segurament única en la literatura europea.

"(...) Plaerdemavida l'hi portà  i el feu gitar al costat de la princesa. I les posts del llit, del costat del capçal, no arribaven a la paret. Quan Tirant s'hagué gitat, la donzella li digué que s'estigués quiet i que no es mogués fins que ella li ho digués. I ella es posà de peu al capçal del llit i posà el seu cap entre Tirant i la princesa, i ella tenia la cara devers la princesa; i com que les mànigues de la camisa li feien nosa, se les tragué. I agafà la mà de Tirant i la posà sobre els pits de la princesa, i Tirant li tocà les mamelles, el ventre i, d'allí, avall. La princesa es despertà i digué:
-Valga'm Déu, i com n'ets, de pesada! no em pots ni deixar dormir. Digué Plaerdemavida, que tenia el cap sobre el coixí: -Oh, com sou donzella poc soferta! Ara eixiu del bany i teniu les carns llises i agradables: m'agrada de tocar-les.
-Toca on vulguis- digué la princesa-, però no posis la mà tan avall com fas." (Joanot Martorell, Tirant lo Blanc).

Per bé que no tenien altre remei per la seva condició social, sigui de destacar el paper de les serventes i servents en les tres històries; la confiança mostrada pels superiors envers ells per caçar les seves preses. 

També sigui de destacar el paper de les dones, de la seva iniciativa i enginy, i de la seva amistat. En el cas de Plaerdemavida, hi podríem veure quelcom més que amistat envers la seva mestressa. Plaerdemavida actua per compte propi, afavorint el desig de Tirant. Brangiana segueix l'estratègia d'Isolda. Una estratègia ben semblant a la utilitzada per la reina Maria de Montpeller, que és actriu principal en la funció final, la qual cosa dóna una gran singularitat al tòpic de la substitució de l'amant, ja que, a més, aquest text el situaríem entre la crònica històrica i la literatura.

Hem vist doncs un lloc comú en la literatura que va dels segles XII al XV, i, de ben segur, aniríem trobant altres casos en les literatures d'altres països, i això ens podria portar a parlar d'un origen comú en la literatura clàssica i d'una tradició. 

Seria molt interessant d'observar amb atenció com els escriptors interpreten un tema, com el transformen i el representen amb el seus estils personals de llenguatge, i observar com el seus contextos històrics els influeixen en la seva interpretació. De la mateixa manera, és interessant compartir les nostres vivències com a lectors, ja que amb la nostra visió recreem també el text antic.

Obres citades:

Tristan et Iseult, (2000), París: Le Livre de poche.

Les quatre grans cròniques: Jaume I, Ramon Muntaner, Bernat Desclot, Pere III. (2009). Barcelona: Edicions 62.

Joanot Martorell. ( 2007). Tirant lo Blanch. Barcelona: Edicions 62.

Música:

Preludi al primer acte de Tristan i Isolda de Richard Wagner ( 1813-1883). Conductor: Wilhelm Furtwangler & Philarmonia Orchestra.

https://www.youtube.com/watch?v=J-qoaioG2UA