La muntanya d'amiant.

En Tibère pujava cada tarda a la muntanya des que s'havia jubilat. La coneixia molt bé i li agradava notar els canvis de colors i d'olors que experimentava en passar les estacions. A l'estiu, les ginesteres i els pins endolcien l'aire fresc de la marinada. A la tardor ja entrada, els marrons i els vermells decoraven les copes d'alguns arbres. A l'hivern, la nuesa torturada de les figueres, l'aroma d'una estufa. I a la primavera, l'esclat de la vida en l'estampat de margarides grogues i blanques que clapejaven unes bones parts de l'herba. Li agradava molt a l'hivern, havent dinat, aprofitar el solet de la tarda per pujar a pintar. De fet aquesta havia estat la seva gran afició, i ara que havia deixat les tisores de la barberia ocupava els seus dits àgils amb els pinzells.

L'afició de la pintura va començar amb les natures mortes, n'havia fet moltes i tots els seus amics tenien un quadre seu regalat per aniversaris i Nadals. Encara conservava  un gerro blau amb unes flors artificials que a la seva dona li agradava molt i sempre les arreglava com si fossin flors acabades de collir. Li agradava recordar-la, la seva dona, d'esquena, la cabellera llarga i fosca, i les mans fines endreçant unes tiges de metall.

Un dia més en Frederic va agafar aquelles eines de pintor a plein air i cames amunt, enfilem-nos a la muntanya. Aquesta feia uns 300 metres d'alçada i des de diferents punts dels seus innombrables camins es veia el mar. En Frederic es sentia molt afortunat de viure enfront d'aquest prodigi de la naturalesa dins del caos i la pol·lució urbans. Portava uns dies sense grimpar-hi. Un cosí seu malalt l'apartaren de la rutina i s'estigué lluny de casa.

Aquell dia calorós en Frederic hi va tornar i va veure molts turistes que pujaven, com ja venia sent habitual als darrers temps. Era probable que la història de la muntanya hagués atret l'atenció de la maquinària turística.  Va buscar el racó de la figuera i la casa abandonada. Era una casa de pagès tancada i barrada, les finestres dels balcons empolsegades, borroses com uns ulls de cec. Una esquerda queia de les teules cap abaix. I aquella figuera, que seguia el ritme de la vida, i aviat donaria el fruit melós. 

Va desplegar el cavallet, i s'hi va posar. En això que no va tardar a escoltar les rodes d'una bicicleta. Era la Betty, una jove veïna que sempre li agradava comentar-li les pintures. "Bones Tibère!... Com va l'art, avui?" "Ja veus...", respongué ell, "intentant immortalitzar aquesta casa, abans que l'urbanisme se la mengi!..." "No cal que ho digui! Fan unes coses, darrerament..." Feu la Betty recolzant les mans sobre els genolls. Descansant de l'esforç i mirant la feina del Tibère. Concentrà els ulls i digué:"Sap que aquesta casa em recorda la que descriu en un poema la Maria Antònia Salvà, sí home!... Aquell que fa... volguda casa pagesa, plaent com una escomesa, oberta com una mà, com una mà sempre estesa, que convida a reposar..." En Tibère somreia i va aprofitar per fer una pipa. L'aroma dolça va omplir els narius de la Betty que confessà com li agradava aquest fum, malgrat la seva militància en contra del tabac. "Qui hi deuria viure aquí? He llegit una mica sobre la història del barri. Moltes famílies adinerades es construïen aquí dalt la torreta d'estiueig." Va fer la noia pensativa. En Tibère es mirava la casa, vella i reduida, i va sentir un calfred del pas del temps. "Mira, Betty, m'acompanyes fins baix? Crec que per avui ja en tinc prou." 

Van agafar el camí per l'altre cara de la muntanya. El solejat. I el que va veure en Tibère el deixà ben sorprès. Un bon tram del camí estava cimentat. Encara hi havia les tanques de l'obra al costat." I això?"...va fer amb els ulls esbatanats. "No ho sabies?", li digué la noia, "que fa dies que no puges?..." En Tibère no entenia el que veia. "I per què?... No hi ha altres obres més urgents per  fer  en aquesta ciutat?... És horrible com queda!" La Betty li explicà el motiu. No era pas per evitar que els turistes es mengessin els camins, que al ritme que portaven podria ser una raó de pes. Ells no en tenien cap mena de culpa. Es veu que tota la muntanya, per sota, estava plena de restes d'amiant. Perquè la gent no respirés les partícules, tapaven els camins de ciment. Era allò possible?... Amiant?... En els últims temps se n'havia parlat molt d'aquest material. I sabia que al barri havien desmuntat algunes cases construïdes amb aquest. 

En Frederic arribà a casa bastant trasbalsat. Una muntanya tan verda i bonica, tenia a les seves entranyes les restes d'una època de construcció ràpida i barata i, segurament, la deixadesa dels qui havien de controlar els residus.Va necessitar un bon whisky per suavitzar la desfeta. La música de John Dowland van fer la resta, mentre contemplava aquell gerro blau de flors artificials que la seva dona cuidava cada dia.

En Tibère continuaria pujant a la muntanya, per camins cimentats. L'important és que ella era allà i seria allà i li feia companyia, amb els seus arbres i els ocells, que cantaven de dia i de nits. I les estrelles que es posaven dalt la copa dels arbres. Un poeta va escriure un cop sobre una muntanya d'amatistes, i dels homes cobdiciosos que van extreure del seu interior el bonic mineral. Ell pintaria la bellesa de la muntanya d'amiant. Diferents èpoques i llocs. L'èsser humà deixa el seus rastres, llàstima que alguns puguin ser molt perjudicials.