L'Arc de Sant Martí.

Un cel encapotat s'estenia fins més enllà de les blavoses muntanyes. Feia una fred quieta i profunda, que arribava als ossos del vell rodamón. La pols que aixecaven els seus peus cansats era minsa i va arribar un moment que es deixà caure al marge del camí, tremolós. Ningú passava per aquells vorals, des que havien obert una nova via per arribar al poble. El vell s'adormí, però mica en mica, en el seu somni de fadiga es va anar escoltant el so d'un tambor llunyà, un tambor que cada cop es feia més i més enèrgic i persistent, més proper i ferm. El vell ja es veia en un mercat on celebraven festa i feien tabola, quin bell so el del tambor!... però, de cop, canvià, i semblava ben bé que arribava un cavall a tot galop! L'orella del vell a la sorra del camí percebia perfectament el repicar temible de cascs de cavall aproximant-se a gran velocitat. El vell sortí dels somnis i s'incorporà temerós i trasbalsat, veient-se feble com una trista fulla seca, i escoltant la tremolor del terra. I del cel!...Tronava, i queia gotellada.

Aixecà la testa i veié com del camí que pujava per l'altra banda, apareixien les potes i el pit d'un cavall blanc, i el seu cap altívol, i muntat a sobre seu, un cavaller amb elm i una capa que el vent enlairava. Distingí un escut rodó amb un curiós símbol d'una espiral i la paorosa lluïssor de l'acer. Déu meu, pietat! S'incorporà fins a quedar-se de genolls amb les mans juntes, aixecant-les al guerrer que ja tenia gairebé a sobre.

El cavaller veié el miserable i aturà el seu corser. Se'l quedà mirant una breu estona. Va baixar del cavall i s'hi apropà. Aquell vell rodamón alçava les mans cap a ell, suplicant, no entenia el seu llenguatge, la qual cosa el feia pensar el lluny que era de casa. Tragué del sarró que penjava del seient una ampolla d'aigua i li oferí al pobre. Aquest begué amb prou feines, de secs que tenia els llavis, i després li donà les gràcies donant-li les mans. El cavaller agafà un coltell i es tragué la capa. El rodamón el mirava amb els ulls ben oberts de sorpresa. Veié com aquell guerrer agafava la seva capa i l'estripava pel mig amb el ganivet; i li oferí la meitat. Era una capa llanuda i calenta. Sentí l'escalf a les seves mans ossudes. Distret, mirant la capa que li trauria aquell fred horrorós, no se n'adonà que aquell cavaller pietós ja havia pujat altre cop al seu cavall. Escoltà que abans de marxar li deia unes paraules en una llengua que no entenia, però entre aquestes distingí el llatí, i el nom de Christus. En un breu instant, una boirina difuminà la seva figura.

El vell rodamón sentí un gran escalf amb la meitat de la capa per les seves espatlles i sentí també com una esplendor començava a fer-li tancar els ulls. Quan els obrí de nou veié com els núvols s'obrien i un  arc virolat s'aixecava i es sostenia per sobre les muntanyes, alçant-se lluent en aquell cel immens.