Paral·lels.

La filatera del poble anava cada diumenge a la tarda a mirar el mar. Caminava fins als penya-segats i els seus ulls blaus obscurs eren del mateix color que aquella mar i aquell cel. La seva expressió era greu i la fredor del vent li enrogia la cara. Quan desfeia el camí cap a casa, pensava en la carta que reposava a la calaixera del dormitori, entre la seva roba interior i els llençols, aquella calaixera amb olor de poma.

El fuster del poble passava una estona dels diumenges a la tarda davant del mar. Després del partit de futbol, guanyés o perdés l'equip, s'asseia a la sorra i cloïa els ulls sentint la remor de les onades. En tornar, sempre pensava en aquella carta que dormia sota el banc de fuster, entre ribots i martells.

El carter del poble cada diumenge anava a veure els seus pares. Assegut a la bicicleta recorria aquell camí serpentí que el duia a la granja. A la taula assaborien el te i el pastís de pastanaga que tant bé li sortia a la seva mare. Parlaven dels veïns del poble, que ell tenia l'oportunitat de conèixer-los força; sempre el convidaven a una mica de conversa, i fins i tot es treia un sobresou escrivint-los les cartes que ells no sabien escriure, agafant al dictat els seus missatges. Sempre havia fet molt bona lletra.