La cova de McDoughal.

Les aventures de Tom Sawyer de Mark Twain és una obra amb molta frescor, plena de comentaris punyents de l'autor sobre la societat del seu moment i que ens fan pensar, a la vegada, també en la nostra.

L'obra també és interessant perquè es situa en el punt de partida d'una tradició de gènere, el de les aventures d'un noi entremaliat. Et porta a pensar, per exemple, en el Guillem de Richmal Crompton, aventures d'un noi que també, com Tom Sawyer, té una banda de trapelles que volen ser bandits, els mítics proscrits. En un moment de la novel·la, en Tom Sawyer juga a ser Robin Hood amb un amic, talment aquell Guillem que s'afartava  de pastissets de melmelada. 

L'obra és també interessant pel que té de metaliterària i ens fa pensar en el Quixot. Quan Tom Sawyer juga amb els seus amics a viure aventures, menciona els llibres on ha llegit aquestes aventures que ell recrea. Es parla dels bandolers, dels cavallers, dels pirates i de Robin Hood. És a dir, Tom Sawyer és un noi llegit i admira els seus herois, que vol, sens dubte, imitar amb la seva colla. D'aquesta manera, cerca la diversió en un món de fantasia més enllà de l'anodina vida en un poblet del Mississipi, anomenat Sant Petersburg. Es veu que Twain era un admirador del Quixot, i ja hi veiem reflexes d'aquesta obra a Un ianqui a la cort del rei Artús, en què el protagonista recorre una aventura fora del seu temps, topant-se amb situacions del tot hilarants.

Però anem a l'escena de Tom Sawyer que havia d'ocupar aquest post...són tantes les escenes originals que té aquesta obra!... 

Els nois i noies de Sant Petersburg fan a la primavera una berena. En Tom i la Becky, amb els seus amics, exploren la cova de Mcdoughal, però ell dos són més intrèpids que els altres, i s'acaben extraviant pels envitricollats passadissos de la cova.

La parella queda fascinada pel misteri. En la fosca, ressegueixen amb la llum de les espelmes els murs de la cova, les figures que hi han pintat els visitants del passat, i en la fredor humida, s'escolten els seus passos i les seves veus, allunyades del tot del grup. Quan se n'adonen ja és massa tard.

En la fosca i les petites llums de les espelmes en Tom i la Becky es tenen l'un a l'altre, sorgeix l'estimació que es tenen. En aquella nit la Becky confia en el Tom i aquest no deixa d'animar la noia. En Tom no defalleix en cercar la sortida. Comparteixen un petit tros de pastís que els queda de la festa. Arriba un moment en què l'espelma s'esgota. Sols en la foscor, el lector es sent molt a prop d'aquells dos joves. Quantes generacions de lectors, des de l'any 1876, no deuen haver llegit aquesta aventura de la cova, i quant d'universal no tenen els sentiments que en aquell moment expressen la Becky i en Tom i la seva companyonia que arriba fins a escalfar la nostra solitud. Una humanitat que tots necessitem en el nostre quefer quotidià. És una lliçó d'humanitat, tot i que a en Twain no li agradaven els contes moralitzadors, que ens és molt convenient ara i en qualsevol època.