Un amic trobat.

Un excursionista anomenat Pere va sortir aquell matí disposat a pujar el Matagalls. Era una excursió que acostumava a fer perquè li encantava el paisatge que des d'allí dalt es veia, i perquè era un entrenament perfecte per a nivells més alts.

Arribat al coll Pregon, tot anava com de costum. Sentia el cos ple d'energia i els pulmons carregats d'aire ben sa. Ja només quedava una pujada més i arribaria a la creu.

La seva sorpresa va ser quan va arribar al cim, no hi havia ningú. Sorpresa agradable, ja que per a ell l'èxit d'una sortida depenia de quanta gent es trobava pel camí. No suportava la propaganda que darrerament es feia de la muntanya, associada als hàbits de vida saludable, que omplia les muntanyes de gent amb presses. Per ell la muntanya era una experiència solitària i tranquil·la. La paradoxa era el molt acompanyat que se sentia anant sol pels camins.

De sobte, quan estava embadocat davant del cel i les crestes, escoltà un lladruc. Es girà i veié un gos negre com el carbó que l'estava mirant. El gos s'estava ben quiet en aquella estesa de verd. Tot d'un plegat va fer un plor i mogué la cua. No va poder resistir la temptació d'acostar-s'hi i fer-li una manyaga. El gos li llepà les mans.

En Pere va buscar al seu voltant però tot era desert. Va cridar fort, va esperar una bona estona i res. No va trobar l'amo del gos. Va mirar que no dugués una identificació. De sobte se'n recordà i somrigué. Va buscar dins la motxilla i tragué una pinta. A la seva gossa li agradava molt que la pentinés, tant que li va acabar dient Pinta. Recordava el seu pèl panotxa. Ara va passar suaument la pinta sobre el pèl llarg d'aquell altre gos, que va respondre amb un lladruc amistós.

Després d'una estona gaudint del camí fet i de les corredisses del gos, va emprendre la baixada. Sentí un esbufec i veié que el seguia. El camí de tornada no el faria sol com de costum, potser ara havia trobat un amic. Vine Pinta, cridà.