Solitude

(...)

És un capvespre delitós. El cos esdevé un sol sentiment i absorbeix el plaer a través de tots els seus porus. Vaig i vinc amb una llibertat estranya, que és part de la mateixa Natura. Tot i que fa fred, bufa el vent i està núvol, camino amb mànigues de camisa al llarg dels entorns pedregosos de l'estany, i no veig res d'especial que m'atragui. Tots els elements em són curiosament familiars. La trompeta del tòtil que acompanya en la nit, i la nota de l'òliba, sostinguda sobre l'aigua en l'ondulant vent. La companyonia amb el vern agitat i amb les fulles dels pollancres gairebé se m'endu l'alè. La serenitat que sento oneja suaument, com el llac. Les petites ones, aixecades pel vent del capvespre, són tan poc desafiadores com la mateixa superfície de l'aigua. Malgrat ser fosc, el vent encara bufa i brama en el bosc. Les ventades encara insisteixen i algunes bestioles calmen les altres amb els seus sons. Els animals més salvatges no reposen i cerquen la seva presa. La guineu, la mofeta, el conill vagaregen sense por pels boscos i els camps. Són els vigilants de la Natura,-anelles que connecten els dies de la vida animada.

Henry David Thoreau, Walden