Les Agudes.

El 16 d'abril va ser un dia ben singular, perquè vam dinar al costat de les Agudes, uns formidables pics que apunten al cel, com aquells campanars punxeguts de les esglésies del nord. Cada cop que arribem a una alçada, sentim que hem guanyat una experiència molt preuada, per l'esforç esmerçat, per la companyonia de qui camina al teu costat, i per la felicitat de contemplar un espai immens, que s'ofereix als nostres ulls.

Caminant per la muntanya aquell dia, recordava el poema d'en Robert Frost, The Road not taken. Les paraules i el paisatge que s'hi descrivien anaven acompanyant els pensaments i les passes; es fonia amb el bosc cap a on ens endinsàvem. La primavera allí encara era novella i les fulles petites i verdes eren tendres i puntejaven alegres el vestit marró de l'hivern que les muntanyes no s'havien acabat de treure. Notàvem l'olor del sotabosc, de pinassa i avet, i el cant insistent i melodiós d'un ocell feia sentir un silenci de brisa de fulles.

Havíem deixat el cotxe a un aparcament que hi ha una mica abans d'arribar a l'embassament de santa Fe del Montseny, anomenat les Fresses. Li vam demanar a un guàrdia forestal si sabia algun camí que sortís d'allí. "Depèn del que vulgueu caminar...", va dir. "Caminem molt", vam respondre. Aleshores ens va indicar una pedra que tenia un pic vermell, que indicava  el camí cap a les Agudes. Som-hi!

De seguida ens va rebre un camí encatifat de fulles. El seguírem. De tant en tant, trobàvem els senyals que deixen els caminants, els monticles de pedretes que esperonen els ànims en la solitud i que col·laborem a engrandir amb una pedreta més.

En algun moment deixàvem un camí i en preníem un altre, com en el poema d'en Frost, en què un caminant es troba amb dos camins i veu que no pot fer els dos. El poeta diu que un camí sovint duu a un altre i que, molt probablement, no tornarem a passar per allà. El poema acaba dient que va prendre un camí i això ho va canviar tot. 

En aquell moment el nostre camí ens havia dut a les Agudes. Vam fer una pujada d'antologia. Una pujada de pedres que la nostra il·lusió per arribar amunt les va convertir en esglaons.

D'allí estant teníem una vista de la qual els nostres ulls no es cansaven. Érem éssers lliures, descansant al sol. Quina mandra ens feia baixar a la civilització, que potser no era la civilització on érem?

El descens el vam fer sota la llum mel·líflua que es filtrava pels arbres.