La llibertat és un estrany viatge.

Un feix de llum oblic cau damunt dels papers de la taula, il·luminant les partícules de pols que volen per la cambra. És la mitja tarda i fa molta calor al defora. Se sent que tothom és dins, arrecerats, allargant la migdiada. Qui surt és per força. El porticó mig obert dirigeix la llum cap als llibres de la taula. Que n'és d'important la llum, una mica de llum, i que poca en tenien els pobres condemnats de la presó de Castelló d'Empúries.

Un poema de Joan Margarit m'ha fet recordar la visita que vam fer, aviat farà un any, al Museu Cúria-Presó de Castelló d'Empúries. Aquest museu, situat a la plaça Jaume I, coneguda com la plaça del Gra, és un edifici gòtic que reunia dues funcions de la vila medieval. Per una banda, la Cúria era el tribunal de justícia, per una altra, la presó aplegava tots els condemnats de la zona. Era un edifici que alimentava encara més el poder que exercia aquesta vila, capital del Comtat d'Empúries.

Les cel·les de la presó són espaordidores, tan ben conservades com estan. El que crida més l'atenció són els grafits que hi van deixar els presoners, entre els segles XVI i XIX. Es tracta de dibuixos de vaixells. Aquells somiaven la llibertat. Potser van sortir d'un d'aquells vaixells, o hi pensaven tornar i fugir molt lluny. Les costes de l'Empordà han estat des de segles transitades per vaixells pirates, pot ser que alguns d'aquells condemnats en fossin. Sobta veure els solcs sobre la pedra, dibuixos distingibles de caravel·les que obren les onades cap a algun destí. Pirates o qualsevol que sortís de la vida ordenada per la religió es podia pansir en aquells forats. El dibuix del vaixell és el símbol, la metàfora de la llibertat. En els segles que es deurien fer aquests grafits, hi dominava la Inquisició, i quants no hi deurien ser tancats i torturats injustament.

Els tancats en aquelles masmorres somiaven els viatges que farien, o tornaven a fer en la memòria els camins recorreguts, una vegada i una altra, pensant en com havien anat a parar en aquella presó. De nits i de dies, allí només eren els seus cossos, la seva ment havia obert un forat a la realitat invisible.

El poema de Margarit titulat La llibertat té un vers on diu "la llibertat és un estrany viatge", i  ens pot fer pensar en les vivències que podem arribar a tenir si vivim lliures, quina gran varietat de situacions, de persones i llocs podem arribar a conèixer... No dubtem a llançar-nos de cap a la vida i gaudim-la al màxim. Aquest determini ens governava en sortir de la Cúria presó de Castelló d'Empúries. Perquè aquells pobres condemnats vivien en una presó, però també hi ha qui viu en presons imaginàries, presos de les convencions socials, de les rutines, de la competició, de la por...allunyats de la seva voluntat o pensament per complaure a un cap, o a altra gent. Quants somnis no queden dibuixats en les entranyes pel pensament ? Com les caravel·les a la pedra...? I què en resultaria si es portessin a la vida? a la llum? Aquesta llum que il·lumina la pols que flota per la cambra ens acompanyarà als ports somiats.