Sons de la nit.

Encabat de sopar, m'agrada sortir a fer un tomb pel barri. Tanco la reixa crostosa i enfilo un carrer de cases baixes. Trobo la nit freda, estimulant, i també les seves fresses. Un acte tan simple com anar a donar un tomb, com pot arribar a ser de revitalitzant! 

Tinc al meu costat les cases, il·luminades tènuement. A través dels seus patis arriben sons perduts, el dringar d'una copa, d'uns coberts, una riallada, el plor d'un nen...la vida dels veïns batega dins del silenci nocturn. Són les darreres expressions del dia, quan ja ha passat tot i ens lliurem a un deseiximent, a una lassitud reparadora.

Arribo a la plaça del Repartidor. La llum dels tres fanals fan més intensa la lluïssor de l'asfalt moll i els roures d'escorces brillants. Immòbils, com tres serenos impassibles al transcórrer del seu cercle il·luminat, testimonis dels besos que han compartit una parella que s'aixeca del banc. Les passes ressonen. 

Del mig estant de la plaça, giro al meu voltant, un mosaic de cortines, porticons, llums i foscors. Gairebé em marejo. El veïnat ja començarà a fer cap al llit, els petits espais on Morfeu ens recollirà amb la seva dolça música. En l'espera, el llum de la tauleta de nit, envoltat de lectures, un far en la tenebra.

Les passes em porten com sempre cap al port. L'aigua negra i densa, esquitxada de llums i amb el camí obert de la lluna. Els narius se m'omplen de la fondària, la barreja de quitrà, fuel i sal. La respiració del mar, compassada i forta.

Els dos únics bars del passeig de mar ja tanquen. Recullen cadires. A dins encara mouen una mica de brogit els quatre tarambanes de la ciutat i un grup de forasters. Les seves veus llunyanes i excitades deixen una vasta solitud al passejant i al seu voltant.

Faig cap a casa. Passo per un carrer que dóna a un pati interior. M'hi aturo, perquè aquest pati on creixen les males herbes i juga la quitxalla del veïnat em recorda el que surt al conte d'en Yates.

Des d'aquí es sent la remor del mar i de tant en tant la sirena d'un vaixell. El carrer és llarg i emblavit per la celístia. La calma és sedant. 

En el conte d'en Richard Yates, Oh, Joseph, I'm so tired!, una nena li explica al seu germà que, abans d'adormir-se, quan tot roman en silenci, prova de sentir els petits sons que li poden arribar de lluny, no pas els estridents, com una ambulància o un espetec de porta, si no aquells que fa la gent a les seves cases, com quan es treu les sabates, o encén un llum, o recull la taula, una remor gairebé imperceptible. Des de la seva petita cambra, percep la respiració de la ciutat de Nova York. Els petits sons de la Big Apple. En el conte els dos nens viuen amb la seva mare en un suburbi. De lluny, la ciutat dels somnis es posa a cantar una cançó de bressol als dos infants.

Tots podem sentir-nos petits i formant part d'alguna cosa molt més gran. Bressolats i confiats per aquesta sensació de pertinença a la vida, ens adormim.