Els camins no són perdedors.

El Tagamanent: 1056 metres. Una part de l'ascensió l'hem feta amb el cotxe per una carretera de corbes que arrenca amb el rètol del Parc Etnològic del Tagamanent. Després de passar la masia de La Vila, deixem el cotxe en una raconada que fa d'aparcament.

Enfilem un camí costerut envoltat de pins molt alts. La terra és vermella i a l'ombra, humida. El silenci és trencat, de tant en tant, pel cant d'algun ocell. Hem escoltat un gaig.

Ens alegrem molt quan descobrim els senyals del camí bo que duu cap al cim del Tagamanent. En les nostres caminades sempre portem un escrit en el qual figuren tots els elements que hem d'anar trobant, que si un indicador o una masia, que si una tanca, que si una font o un dipòsit d'aigua, com ha estat el cas d'aquest darrer, que havia d'indicar a la nostra dreta el camí correcte.

Aquestes rutes narrades per anteriors caminants són les nostres cartes de navegació.Algunes les guardem al fons d'un calaix per si algun dia tornem a refer aquelles passes i no ens en recordem gaire de com anava el camí. Però com deia l'avi Àngel de l'Hostal de la Glòria de Viladrau, els camins no són pas perdedors...

En el camí que puja al cim del Tagamanent, hi trobem molsa. Pensem en el Nadal que aviat tindrem a tocar i en la il·lusió de fer el pessebre. Als marges dels camins trobem la molsa que flanquejarà el camins infinits i fressats del pessebre.

Trobem també, més endavant, troncs apilats, abandonats, i tornem al Nadal, pensem en la vella tradició del Tió, celebració pagana del Solstici d'hivern, en què volem despertar la naturalesa perquè ens doni fruits i prosperitat. Caga tió... ametlles i torrons...diu la cançó dels infants que piquen l'escorça amb totes les seves forces, cara vermells d'excitació per rebre els regals de l'arbre. Una tradició amb escatologia com també la de la figura del caganer. Ambdós elements del nostre Nadal que signifiquen el proveïment i l'aliment de la terra.

En l'època dels bolets no podria faltar trobar-ne.Hem vist una família que duia el cistell clàssic de recol·lectors. Nosaltres no en sabem gaire, així és que ens conformarem amb l'observació de les seves formes i colors. Creiem haver vist lleteroles, de rovelló cap ni un.

Al llarg del camí trobem a banda i banda matolls de bruc i ginebró. Arribem a una zona de pedres que semblen de pissarra i que fan com unes aigües. I el camí segueix amunt i amunt, fins que toquem  unes pedres enormes posades allí dalt probablement per les mans dels gegants. Tagamanent vol dir en llengua preromànica, segons Coromines, la muntanya abrupte, de pujada sobtada.

I ja veiem l'església en procés de restauració de Santa Maria, del segle X. També els fonaments d'un castell. I una vista magnífica de la cinglera del Bertí. 

Contemplem els caps gegantins de les muntanyes. Els romans van anomenar el Montseny, com el mont signe, la muntanya que ens guia, que és referència, ja que des del mar, apropant-se a la costa el veien alçar-se i els situava.

El moment de la contemplació dalt de la muntanya és  el gaudi del peregrí: adonar-se del camí recorregut assaborint el descans, i veure la immensitat del cel i l'alçada dels cims i sentir-nos petits i,a la vegada, fosos i recollits en la naturalesa, quan la pell ens crema per l'esforç i l'aire fred; sentir els batecs, que som vius i que els tràfecs de la urbs no ens afecten allí dalt. Llàstima que alguns no poden desempallegar-se del llast de la nostra època i  no poden evitar de fer-se selfies. Avui el caminant de David Caspar Friedrich no donaria l'esquena al retratista, el miraria somrient, tot i fent el signe de victòria amb els dits...Què vols fer-hi!...

Ara escoltem la següent música del compositor danès Carl Nielsen, que molt bé ens porta a recordar el paisatge:

https://www.youtube.com/watch?v=yOVr80KSUJM