Cristania.
Faig el meu passeig habitual pels camins del Guinardó. L'olor de la pinassa puja del terra, una fortor de terra i herbes que parla de la pluja que ha caigut fa una estona. M'agrada recórrer aquests camins que es troben, caminant-los vaig compassant la respiració i els pensaments esdevenen diàfans. Vindrà el cansament reparador i necessari quan el dia ha estat molt carregat, intens.
Tots els trajectes tenen els seus destins, recordo el camí que vam fer del Hyde Park, que vam premiar amb un pastisset de gerds a la cafeteria de Kensington Palace; recordo també el camí de Cristania, vorejant el riu, que el vam portar al centre de Copenhagen, a la plaça Nytorv, on vam fruir d'uns plats combinats ben complerts. Aquí a casa també m'agrada cloure les excursions amb un petit tec, ben frugal, un te de gingebre amb llimona, i unes galetes. A casa, amb la companyia de la gata, sempre amatent i sol·lícita.
Recordo l'agradable sol danès, escalfava però el podies aguantar. Cristania. La comunitat de les utopies, la utopia feta realitat. La ciutat de Crist? o dels cristians? Hi respirem la companyonia entre els seus habitants?... Quan hi entres un rètol t'indica que has deixat enrere la Unió Europea. El sistema ha quedat a l'altra banda. No està permesa la càmera fotogràfica, cosa que m'afligeix ja que m'encanta fer fotos dels entorns descoberts, però, a la vegada, me n'alegro, perquè et porta a viure el present i no pensar en el demà, en els records que voldràs tenir. Un mal del sistema.
A Cristania hi ha molt d'ambient. Hi ha bars, botigues, el transgressor Pusher Street i un pujol des d'on es veuen els edificis de Copenhagen al lluny i Cristania.
Pujant el turó de Cristania prens el camí del qual us parlava, passes per una zona molt salvatge i arribes baixant per unes escales al camí que circumda el riu. Al llarg d'aquest camí hi ha bancs on pots seure i contemplar la brillantor de l'aigua, i escoltar el cant de les merles. Cristania alenteix els nostres ritmes occidentals.
Recentment, he llegit a La Vanguardia un interessant reportatge sobre una comunitat a Etiòpia, un llogarret anomenat Awra Amba, que funciona seguint unes formes semblants, quant al fet d'haver deixat enrere el sistema dels voltants i haver esdevingut una alternativa. En el cas d'aquest llogarret, certament, una manera de supervivència en la vida a Etiòpia, un país ancorat fermament en unes tradicions.
Camins que recorrem en els nostres somieigs. Seguirem caminant per plaer, per necessitat, per conèixer llocs i gent i a nosaltres mateixos. Tornarem a llegir el camí d'Ulisses cap a Ítaca i la seva arribada. Cristania, Awra Amba...caminem, el món és ple de possibles.
Tots els trajectes tenen els seus destins, recordo el camí que vam fer del Hyde Park, que vam premiar amb un pastisset de gerds a la cafeteria de Kensington Palace; recordo també el camí de Cristania, vorejant el riu, que el vam portar al centre de Copenhagen, a la plaça Nytorv, on vam fruir d'uns plats combinats ben complerts. Aquí a casa també m'agrada cloure les excursions amb un petit tec, ben frugal, un te de gingebre amb llimona, i unes galetes. A casa, amb la companyia de la gata, sempre amatent i sol·lícita.
Recordo l'agradable sol danès, escalfava però el podies aguantar. Cristania. La comunitat de les utopies, la utopia feta realitat. La ciutat de Crist? o dels cristians? Hi respirem la companyonia entre els seus habitants?... Quan hi entres un rètol t'indica que has deixat enrere la Unió Europea. El sistema ha quedat a l'altra banda. No està permesa la càmera fotogràfica, cosa que m'afligeix ja que m'encanta fer fotos dels entorns descoberts, però, a la vegada, me n'alegro, perquè et porta a viure el present i no pensar en el demà, en els records que voldràs tenir. Un mal del sistema.
A Cristania hi ha molt d'ambient. Hi ha bars, botigues, el transgressor Pusher Street i un pujol des d'on es veuen els edificis de Copenhagen al lluny i Cristania.
Pujant el turó de Cristania prens el camí del qual us parlava, passes per una zona molt salvatge i arribes baixant per unes escales al camí que circumda el riu. Al llarg d'aquest camí hi ha bancs on pots seure i contemplar la brillantor de l'aigua, i escoltar el cant de les merles. Cristania alenteix els nostres ritmes occidentals.
Recentment, he llegit a La Vanguardia un interessant reportatge sobre una comunitat a Etiòpia, un llogarret anomenat Awra Amba, que funciona seguint unes formes semblants, quant al fet d'haver deixat enrere el sistema dels voltants i haver esdevingut una alternativa. En el cas d'aquest llogarret, certament, una manera de supervivència en la vida a Etiòpia, un país ancorat fermament en unes tradicions.
Camins que recorrem en els nostres somieigs. Seguirem caminant per plaer, per necessitat, per conèixer llocs i gent i a nosaltres mateixos. Tornarem a llegir el camí d'Ulisses cap a Ítaca i la seva arribada. Cristania, Awra Amba...caminem, el món és ple de possibles.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada