Djan.

La lectura de Djan d'Andrei Platònov m'ha colpit. Com explica un ancià a les últimes planes de la novel·la, quan el protagonista torna a casa seva, djan és un sobrenom que utilitzen els rics per referir-se als qui no tenen res, i vol dir ànima. Els més pobres només els queda l'ànima.

La novel·la ens presenta un heroi, en Txagatàiev, que és enviat pel govern d'Stalin a aixecar i encarrilar un poble dispers, un poble nòmada, els anomenats Djan. Se li dóna aquesta missió perquè ell es va criar en aquesta comunitat i sabrà a on trobar la seva gent.

Els Djan viuen en diferents àrees entre el mar d'Aral i la mar Càspia. No tenen un lloc fix, és un poble que s'ha anat afeblint per la fam i la misèria i ha anat perdent les ganes de viure. En Txagatàiev torna a la seva terra per portar els ideals del socialisme entre la seva gent, per encomanar-los la idea que l'ajut entre iguals duu a la felicitat. Es trobarà amb gent molt diversa, però que tenen en comú la penúria. 

És entendridor el retrobament amb la mare, que el reconeix després de molt de temps talment com faria una bestiola, tocant-lo i ensumant-lo; també és important  l'Aydim, l'única nena del poble, que és conscient de la seva importància com a persona jove en un entorn de mort i de no-res. Aydim prendrà un paper valent de lideratge, malgrat la seva joventut. Amb Aydim aixequen quatre cases de fang, on els djan tornen a sentir el dormir recollit.

Txagatàiev decideix cercar i unir la seva gent i arriba al poble de Khivà, un interessant capítol, en què veiem la vida d'un poble d'aquells entorns, amb els seus mercats i establiments. Allí es troba amb en Sufian, un dels vells djan que és recompensat per un artesà de llaüts amb un d'aquets instruments, ja que, com li diu l'artesà, un home de la seva edat que ha arribat tan lluny sense tenir res ha de ser molt bo. En Sufian resta molt content, ja que podrà cantar moltes cançons que coneix i se n'inventarà de noves i li demana a en Txagatàiev que l'acompanyi pels pobles en els seus recitals. 

Quan Txagàtaiev torna al poble després de cercar la Hanym, la seva amiga de  Khivà, i no trobar-la, un dels moments de més intensitat emotiva de la història, retrobarà la seva gent i també la Hanym.

En l'obra cal destacar les descripcions d'un paisatge agrest, el desert, i, a la vegada, un sent la bellesa d'aquesta terra, quan ve la nit i surt la lluna, o quan el sol abrusa. L'espai de la supervivència, on es dóna la lluita d'un personatge, en Txagatàiev, que esdevé mític per la seva lluita i la consecució de menjar per a la seva gent. Memorable la lluita que manté amb els ocellots del desert.

El text és ple d'humanitat i dóna idees força interessants sobre la vida, com la que diu de l'ésser humà, que necessita recordar el proïsme, s'alimenta d'aquests records, el que envolta les relacions humanes; d'aquí la importància de la companyia. Som per als altres, val la pena la vida sabent que no estem sols al món. És el que comproven el vell Vanka i altres dels djan quan volen conèixer si hi ha altres persones a prop seu i se'n van del seu poblat per un temps.
L'obra és un cant vitalista molt fort i punyent. Una obra molt especial que rellegirem de ben segur.