Un fragment d'Albert Camus, de L'étranger.

L'audiència s'ha acabat. Sortint del palau de justícia per pujar al cotxe, he reconegut, per un petit instant, l'olor i el color de la tarda d'estiu. Dins de l'obscur de la meva presó ambulant, he retrobat un a un, com del fons de la meva fatiga, totes les fresses familiars d'una ciutat que estimava i d'un certa hora en què em sentia content. El crit dels venedors dels diaris en l'aire mort, els últims ocells en la plaça, l'anunci dels venedors de sandvitxos, el plany dels tramvies en pujar i girar i aquesta remor del cel abans que la nit basculi sobre el port, tot això composava per mi un itinerari de cec, que jo coneixia molt bé abans d'entrar a la presó. Sí, era l'hora quan, ja fa temps, em sentia content. El que m'esperava aleshores era sempre un son lleuger i sense somnis. I per tant, alguna cosa ha canviat, perquè amb l'espera de l'endemà ha estat la meva cel·la el que he retrobat. Com si els camins familiars traçats en els cels d'estiu poguessin menar tant a les presons com als sons innocents.