L'Eixample de Barcelona.

Passejant per l'Eixample de Barcelona hom es va adonant de la gran millora que va significar per a la vida de la gent i del significat profund de respecte per un passat esplendorós i d'ambició per a l'esdevenidor.

Ildefons Cerdà dibuixa unes grans vies que comuniquen la ciutat amb el mar. La Diagonal, que, malauradament ha tardat 150 anys a arribar al mar; la Meridiana; el Paral·lel... Aquestes portes cap al mar volien retornar a la ciutat el seu camí de domini econòmic i de capitalitat que havia tingut en el segles XII i XIII, durant els temps de la Corona d'Aragó. Aquesta voluntat de comunicació, com dèiem, ret un homenatge a aquest passat lluminós, donant als noms dels carrers que van de muntanya a mar els de personatges històrics gloriosos, com Roger de Flor, Roger de Llúria, Pau Claris, Aribau, Muntaner, Casanova, Villarroel...i als que van paral·lels al mar, els noms de territoris catalans i institucions: Casp, Gran Via de les Corts catalanes, Consell de Cent, Aragó, València, Mallorca, Provença, Còrsega...La ciutat volia viure comunicada amb els centres comercials, un cop enderrocades les muralles que la van empresonar des de la guerra de Successió.

El pla Cerdà, a més, contemplava una millora de la vida dels habitants de les cases que es pensaven construir. Cerdà simpatitzava amb les idees del socialisme utòpic, i creia en uns espais on la gent pogués viure d'un forma saludable, amb llum solar, i aire, tot el contrari del que havia tingut el món obrer que havia viscut a la ciutat vella. Tenint espai suficient, dotant als carrers d'amplades de 40 a 50 metres; fent illes de cases amb xamfrans que servissin per la descàrrega de mercaderies; i dins d'aquestes illes de cases, situar uns espais verds col·lectius perquè la gent pogués sortir i respirar aire net i els nens poguessin jugar lliurement, o, fins i tot, per poder fer-hi horts. Cerdà parlava de ruralitzar la ciutat i urbanitzar el camp. El seu pla era visionari, i entenia que mica en mica la ciutat aniria avançant com una taca d'oli fins a abraçar els pobles que envoltaven la ciutat, com Sarrià, Gràcia, Sants, Sant Andreu del Palomar i Sant Martí de Provençals.

La llàstima fou que per interessos econòmics aquest espai que proposava Cerdà no s'acabà de complir, i les illes on hi havia hagut d'haver un hort s'omplien de construccions; i les cases que no havien de pujar més de quatre pisos, per aconseguir que tothom tingués llum de sol i aire, van pujar fins a dos més. La ciutat ideal de Cerdà, que feia pensar molt en la urbs racional romana, no s'acabà de portar a terme.

El pla Cerdà era, a més, democràtic, ja que no dividia en barris de classe la població, i els treballadors vivien barrejats amb els empresaris. Cerdà es va haver d'enfrontar amb la passió artística del modernisme, que amb les cases com La Pedrera, trencaven la racionalitat de l'Eixample. Es coneix que l'arquitecte Puig i Cadafalch es fa fer amb una centena de llibres de Cerdà per cremar-los. Hi hagué, doncs, un clar enfrontament entre la voluntat per una millora de la vida en comú i els capricis de la burgesia.