Dels ocells: la garsa de la talassoteràpia.

( Traducció d'un fragment de l' obra de Pascal Quignard, Les solidarités mystérieuses.)

Alguns ocells tenen vocalitzacions que un ni s'imagina. En el nostre jardí ( el jardí de la granja que, per culpa meva, havia  esdevingut un camp de bambús japonesos), a les dunes, a sota de La Clarté, hi havia un rossinyol que cantava d'una manera realment mediocre, absolutament lamentable. Però, just després del primer pàrquing, a les pedres estirades, a la punta del Roc, davant dels contenidors de la talassoteràpia, hi havia una garsa que cercava sense parar solucions insensates als seus cants. Improvisava variacions magnífiques, incomparables. Cantava a les nou. A tres quarts de nou m'hi asseia, a sobre de l'escuma, a sobre del marge del camí de sorra que segueix el cobert- o, si estava moll, a sobre de la vorera dels contenidors de la talassoteràpia- i allí, esperava amb impaciència el que ella podia arribar a inventar. 

Una vegada, un client ancià i educat que sortia del Novotel em demanà si volia unes monedes. Després s'habituà a la meva presència . Em saludava amb un aire cerimoniós quan passava davant meu, assegut entre escombraries. Ell s'imaginava, sens dubtes, que l'home assegut enmig de les papereres tenia gana, o volia beure, o estava boig. Estic segur que mai va imaginar que era senzillament un home que volia gaudir de la bellesa del cant d'un ocell genial.