Sense sostre.
Ets capaç de veure una societat en què l’Estat proveeix als seus ciutadans de vivenda? Una vivenda per a les necessitats específiques de cada persona, família o col.lectiu. Veuries bé que l’Estat anés proveint als ciutadans d’allò que necessitessin, però que les necessitats estiguessin raonades i justificades? Veuries amb bons ulls que ningú fos propietari de res? Segurament ens agradaria que la gent no fos cobdiciosa i no volgués posseir pel gust de posseir.
Bé, ara imagina un ciutadà
que no vulgui ser propietari, que pensi en les seves necessitats i en
satisfer-les sense la pruïja de tenir. Costa, eh?... Ens vénen al cap els
nostres conciutadans. Molts, posseïts per la cobdícia, la competència, la
tafaneria, el malparlar, l'egocentrisme i el narcicisme.
En Pere ha començat a anar
cada matí al gimnàs. És un dels bons, amb un servei personalitzat
d'entrenament, sauna i jacuzzi. Havent acabat, agafa el seu vehicle i va a la
feina. Normalment el seu horari no li permet anar a dinar a casa, així que es
queda a dinar amb alguns col.legues. Van al restaurant del costat i es demanen
un menú. Aparquen les blackberris damunt la taula. Normalment parlen de l'única
cosa que realment els preocupa i els treu de la vida ensopida, el cap de
setmana.
-El dissabte tenim previst
anar a una masia de turisme rural amb els nens- diu el Pere.
Després d'escoltar les
bondats d'aquesta masia, el Jofre respon:
-Doncs nosaltres, si el temps
ho permet, anirem a esquiar, que encara fa fred i sol.
En Joan explica les
meravelles d'un hotel de Benasque.
-Nosaltres farem un sopar al
japonès aquell que han obert fa poc, al carrer Aribau, molt modern, tot
d'alumini...ja sabeu...minimal...
-Us agrada el japonès?, jo prefereixo
anar de tapes...- diu l'Enric.
Sense voler, l'observador
accidental de la taula del costat se n'adona que aquella conversa es converteix
en una competició d'agendes socials i de pertinences i somriu. Intenta
concentrar-se en la seva llibreta. Escriu l'última frase del que pot ser el seu
article : “Ens preocupa realment que hi hagi gent sense habitatge, sense sostre?
En vistes del que tenim, ens preocupa realment qui no té res? “
Som una societat hipòcrita. Fingim preocupació pel nostre entorn immediat, o bé distant, però la realitat és que l'únic que ens porta de cap és seguir "enganxats a la mamella" i que es "tenqui l'aixeta".
ResponEliminaJo el que penso, és que tothom te prou feines per sobreviure. Vivim una època ben complicada i cadascun tenim el nostres (de vegades són molts!) problemes. Estic d'acord amb l'Esther, i afegiria que alguns partits polítics i els mitjans de comunicació encara abonen més el terreny de la hipocresia, i culpabilitzen "la societat", quan els únics culpables són els governs i, sobretot, el sistema.
ResponElimina