I aquest...a on el poseu?...

A l'avís de vénen els meus pares a dinar, en Jofre va saltar del sofà, conscient del que significava tal declaració: preparar l'àpat, comprovar si quedaven analgèsics i fer l'escenari. Berta, hem de fer l'escenari! Treure l'escala, pujar a l'altell i baixar la caixa dels souvenirs...Déu meu! Quin els portarien aquest cop?...

Els pares de la Berta, des que es van jubilar, van esdevenir nòmades. Dalt d'autocars de viatges organitzats es recorrien mil i una carreteres l'any, o més... Tornaven extasiats, explicant les meravelles vistes i, això sí, immortalitzaven l'experiència regalant un objecte on es concentrava la vivència. Un objecte kitsch, a vegades, d'aquells que aparenten un rerefons cultural, com un magnet de la Gioconda.

Mentre en Jofre treia el paper fi que embolicava la torre Eiffel, la Berta va començar a mirar què hi quedava a la nevera. Farem pollastre amb llimona!... Perfecte! La casa baròmetre tirolesa, al costat del vaixell d'Hamburg. En Jofre anava treient cada petit objecte, cada cop d'embolcalls més esgrogueïts, el nomadisme feia anys que durava.

Una llum covada al balcó, i l'airet fresc del setembre entraven pel finestral obert. La ciutat restava buida aquell diumenge, que només s'animaria al capvespre, qui sap si amb el primer gol de paràbola de Messi.

A la prestatgeria de dalt, el gall roig de Portugal; al costat, el pot que mugeix de Suïssa. Davant del Quixot, per què no l'autobús de Londres?, i fent de suport de llibres, la piràmide de Keops.

I va arribar el moment. Va sonar el timbre i van arribar els pares viatgers. Entre abraçades i somriures arribaren al saló d'estar, on els esperava l'escenari. Tot de petits objectes virolats clapejaven la llibreria.

Ells se'ls miraven com el caçador es mira els trofeus, i animats per la visió, semblava que ja els treien la nova troballa. Però no, d'una bossa aparegué una ampolla de cava pel dinar.

Després de les explicacions del viatge, de tot el que van veure i del molt que van caminar, va tocar la sessió de fotografies. Bé, algunes prou interessants, altres, producte de la pressa i de la inèrcia del turista.

Arribava el moment del comiat, i encara no havien tret l'objecte, se'ls oblidava?... Havien canviat, realment?...

No. La família s'aferra a les tradicions. D'una revolada la mare mostrà un far petit. De la Normandia. Mireu, aquest on el podríeu posar?...digué mirant amb delit la mostra dels anteriors viatges...Doncs aquí a sobre la tele! I allà el deixà.

Mare, no calia que ens portéssiu res. La vostra vivència del viatge és el que compta. Tampoc caldria que fotografiéssiu tant...això no li va dir, esclar...

Quan van haver marxat, en Jofre va tornar a guardar els pongos a la capsa, recordant el gener quan guarda el pessebre.