Dos avis de Brighton.

Seien amb calma dos avis, a la terrassa de la pizzeria Al Duomo de Brighton, baixant del Royal Pavilion.

Ell, cara vermell, duia un barret de pesca blau cel i una caçadora verd fluix. A sota portava un pullover blau cel. Ella tenia el cabell ben blanc recollit enrere. No parlaven gaire i es miraven la gent que passejava pel carrer. Potser acostumaven a sortir un cop a la setmana. Un ritual d'esbarjo tranquil. Es van demanar dues pizzes. 

Mentre dinaven, ell llegia l'esportiu a la falda. Un diari del Brighton. Deuria portar tota la vida seguint l'equip. A la pàgina sortia un jugador amb la samarreta blanc-i-blava. L'afició en ell era dur aquell barret blau. Ella menjava tranquil·lament. El seu silenci era contemplatiu. Cadascun en el seu món. Ja no els calia parlar. S'ho havien dit tot?... o la convivència de molts anys els havia convertit en autòmats?... o la rutina els havia portat a fugir del tedi, creant-se mons paral·lels. Sigués com sigués, ell i ella, allà estaven, i tenien l'ànim de compartir un dinar italià.

Eren gent pietosa. Duien una bossa amb el nom d'un hospici. Saint Bartholomew Hospital.

A les postres ella va agafar el diari d'ell. Era el seu torn. Es mirava els encreuats.

Quan van haver acabat, ell s'aixecà i li acompanyà la cadira per tal que ella s'aixequés. Tot un gest cavallerós.

Lentament van anar marxant amb els respectius bastons. Una parella exemplar, probablement tota una institució a Brighton.