Cita privada amb Gioconda.

Tota la vida esperant de veure de ben a prop, a tocar, la pedra Rossetta que havies vist en un llibre de text quan eres petit. Aquell objecte ple de misteri que t'havia embruixat. En aquell moment naixia la idea del viatge.

Aquella imatge del Big Ben des del pont de Westminster, l'enigmàtic conjunt megalític de Stonehenge, un partit de cricket a Hyde Park...Sublimem alguns llocs fins a convertir-los en part de nosaltres. Ho esdevenen. I vivim molt temps amb la idea del viatge. Llegim literatura, escoltem música, veiem cinema del lloc. Pot ser que en aquests exercicis fem un viatge en el temps. Alimentem el mite. El reinventem. I un bon dia, quan podem, preparem la peregrinació.

Suposo que també d'una il·lusió, quan hem situat aquell objecte desitjat en un territori mental exclusiu i nostre, sentim una petita desil·lusió en veure que no el podem haver amb la calma desitjada. El nostre referent, acordonat per turistes famolencs de foto per dir jo hi era.

Ens quedaria preguntar a algun d'ells si també venien amb el mateix entusiasme que el nostre. El mateix segur que no. Potser semblant.

El fet és que, sense voler, et trobes enmig del batibull de càmeres que immortalitzen un instant amb l'obra d'art. Hom acaba per trobar-ho exagerat. L'obra d'art era allà, és i hi serà, i no cal tanta febre per retratar-la. Vols sentir un moment, però no és com l'havies imaginat. Quan és el millor moment per no esdevenir un turista?...Només volies gaudir amb calma dels llocs tants cops imaginats en una solitud plaent. Viatjar a l'hivern?...Demanar una cita privada amb la Gioconda?...encara te'n recordes del mar de caps que et separaven del seu somriure.

Cada cop és més difícil de no trobar multituds en llocs d'interès artístic o històric. Si bé el turisme és una força econòmica i divulgativa, porta a no fruir dels llocs amb la calma i l'estètica que un voldria. Stonehenge és molt més bonic solitari que amb tota aquella corrua de gent disparant fotos compulsivament. El turista tendeix a viure els viatges en el frenesí d'immortalitzar tots els moments, sense pensar que el més important és l'experiència que hom s'emporta. Quants cops miraran les fotos que fan?...gaires?...I ara, amb l'aparició dels sticks, eina indispensable pels selfies...la cosa es complica. 

La lliçó de tot plegat, potser, és que la realitat sempre serà diferent de l'imaginat. Un cop vista, podem tornar a aquest imaginari, i completar-lo amb la vivència. Els llocs ja eren nostres abans de sortir, ara també formen part d'un viatge.