Bressola la pluja.

El caminant puja pel corriol del prat, moll de pluja fina. Les olors han crescut de les fulles dels oms, de la flor de les nogueres. S'atura i pren un branquilló de fonoll. Se l'atansa als llavis i el xucla. Les seves passes acompanyen la cançó...Who are you?... Who are you?... Va repetint. Les gotes al riu formen un dibuix de petits cercles. El vent espolsa les fulles dels roures. Ell sent a la pell un pessigolleig, una esgarrifança.

La pluja és com la poesia, alimenta la terra com aquesta ho fa amb el cor dels homes. Deia això el poema de Whitman? Who are you?...  Pregunta la veu del poeta. Cantusseja el caminant. La veu de la pluja ens canta una cançó de bressol. 

Plou i el temps es para  Dalt la muntanya el caminant veu els llums de les petites finestres i les xemeneies fumejants. La gent es reclou en la seva intimitat, l'espai conegut que acull, calent i proper. Protector. Potser es prendran un cafè olorós i unes galetes daneses.  Al defora queda l'il·limitat.

El caminant surt cada tarda per sentir la sang que corre, estimulant ascensió, gratificant el cansament del retorn a casa. Ara, des de dalt, pensa en el temps passat, en els companys perduts i els presents. En les coses que estan per fer. Ara que la pluja ha pausat el temps. I la natura regalimant d'aigua, odorant, el fa sentir ple de vida per tornar a la vall. Content i calmat com un nen.