El so dels arbres.
Com ja us vaig comentar en l'anterior, les caminades pels boscos del Montseny i les Guilleries, porten a pensar en els poemes d'en Robert Frost. Els camins coberts del tot pels arbres centenaris: les alzines, els castanyers, pins i avets, roures... La solitud, la remor del vent en les fulles, l'olor de la terra que puja, porten a pensar en aquells versos. Molts cops, quan portes unes hores seguint camins, i no has vist ningú més, quedes absort i sents com si el bosc t'acompanyés.
Hi ha un poema molt valuós d'en Robert Frost que es titula The Sound of the trees. El poema parla dels arbres, de la seva presència en els nostres camins. Quan el vent mou les seves fulles, escoltem una fressa molt forta, semblant a la de les onades, un so que produeix la velocitat del vent. Els arbres parlen entre ells, és la seva veu, i parlen d'arrencar el vol, d'anar-se'n a algun altre lloc, seguint la direcció de la ventada, allunyant-se de la vida que porten. Però el seu desig no es veu mai acomplert, perquè les seves arrels els immobilitzen a la terra. Les arrels s'oposen al seu ímpetu imaginatiu de les fulles que estan en contacte amb el vent i el cel.
They are that that talks of going/ But never gets away;/ And that talks no less for knowing,/ As it grows wiser and older,/ that now it means to stay.
Veiem en els arbres una dualitat, les fulles airejades són la imaginació i el viatge, les arrels, el tocar de peus a terra, les obligacions, la tradició.
En la societat en la qual vivia el poeta, durant els inicis del segle XX a Nova Anglaterra, es vivia per a la comunitat i amb el deure envers els membres d'aquesta. Frost diu que la xerrameca dels arbres sobre la seva fugida farà mal als homes, els encomanarà les ganes de marxar i deixar les seves famílies. Si els homes segueixen escoltant la fressa dels arbres els passarà com a Ulisses amb les sirenes, se sentiran abocats a l'escapada, a la pèrdua i al no acompliment dels deures cap als altres.
Some day when they are in voice/ And tossing so as to scare/ The white clouds over them on./ I shall have less to say,/ But I shall be gone.
Ell diu que quan senti el delit, se n'anirà, i no parlarà com fan els arbres, per evitar de transmetre el desig d'aventura al pròxim.
Potser sonarà estrany, però a mi sempre m'ha fet por, caminar pel bosc... . Potser per haver llegit massa literatura fantàstica o per influència de moltes pel.lícules de por o de misteri. Per alguns pot ser una meravella caminar entre arbres, sense trobar ningú... A mi això no em fa gaire gràcia. Potser sóc una víctima de la civilització, presa d'una mena de síndrome d'Estocolm... No m'agraden els llocs molt transitats, però tampoc els massa solitaris. Aquesta remor dels arbres de la que parles, a mi em colpeix. Sento presències invisibles que m'aguaiten. Potser són els mateixos arbres, que, com en el poema de Frost, em parlen de coses que jo no acabo d'entendre. Qui sap si parlen d'imaginació i de viatges... Potser ens expliquen coses que ens aterriria saber-les!
ResponEliminaEn qualsevol cas, un escrit que convida a reflexionar