Tornem a Viladrau.

Hem tornat a Viladrau. Volíem fruir de la calma d'aquests camins del Montseny, i no la hem trobada fins a la tarda, després del dinar. 

En arribar hi havia moltes famílies. Pujàvem des de la font del Ferro en manat, i això ens desil·lusionava, perquè no desconnectàvem tant com volíem del brogit urbà. De fet, ja ens podíem imaginar que trobaríem molts urbanites, donats el bon temps i la febre de la castanyada i dels caçadors de bolets. Massa veus en una muntanya mítica i plena de poesia; com sempre, cercàvem les descripcions de Guerau de Liost. 

A la tarda, havent dinat a prop del castanyer de les nou branques, en un discret reservat de verdura, en el qual les veus dels visitants es dissipaven, tornàvem cap al poble, amb la intenció d' anar cap a la Sala, ja que era aviat i teníem ganes de seguir caminant.

Durant aquest trajecte ja ens hem retrobat amb la solitud desitjada. Hem fruit dels camins, plens de fulles, pedres, plantes i aigua, i d'aquests eriçons oberts que són les castanyes.

Hem arribat a la Sala, autèntica fortalesa de bandolers. En tornar, ens encantàvem davant d'un ramat de vaques.

Hem arribat a Viladrau ben fatigats i a la Vinya ens hem demanat un te verd calent i reconfortant. Teníem molt per pair, paisatges per recordar."El temps de mirar el bosc és un moment etern: el viure esdevé somni trencadís".