Mobilitzat !

En Virgil té una agenda molt plena i una vida social podríem dir que esgotadora. Treballa en el sector financer, la qual cosa el fa anar d'una punta a l'altra de la ciutat per reunions amb alts càrrecs d'empreses. Ja de bon matí, obre el seu planificador i somriu perquè adora la seva feina, com el cafè que es pren només trepitjar l'asfalt del carrer. A la cafeteria consulta els diaris, s'encanta amb els resultats esportius, especulant en el futur dels equips de futbol i assaboreix l'olor de tinta dels diaris amb delit.

Als divendres en Virgil comença a establir una agenda pel cap de setmana. Tot començarà divendres a la nit, quan haurà quedat amb el seu club d'amics per xerrar i explicar-se les penes i les alegries. Probablement després aniran a escoltar un concert d'última tendència.

Dissabte, després d'esmorzar, l'espera el partit de tennis habitual amb el seu amic Martin. Fan un set o dos, i després a xerrar s'ha dit. A la tarda es trobarà amb la seva colla de futbol per treure més toxines i nervis i aconseguir guanyar un partit, sempre o quasi sempre perden.

Diumenge és quan comparteix amb altres amics el plaer de la fotografia, queden per animar-se en aquest art i ensenyar-se les novetats. I, com no, a la tarda, toca la partideta d'escacs amb el coronel Phillippe, un amic de la infantesa.

Quant a les activitats esportives, que ja haureu constatat que en fa moltes, poden canviar per altres al següent cap de setmana.

Ja és divendres al vespre. En Virgil sent amb ànsia la pujada de l'ascensor. Viu en un quinzè pis, cosa que podria fer comprensible el seu neguit, però en Virgil no sent cap tipus de neguit per ascendir en ascensors. Pensa en el cap de setmana i s'hi vol abocar des del primer moment.

Sopa d'una esgarrapada, l'habitual concentrat de fruites i una mica de salmó fumat. Surt a la terrassa uns moments per veure com la ciutat es va adormint, com es calma el rugit mentre es fa el seu Dunhill, i després entra disposat a l'activitat d'oci.

Entra al despatx i cerca a la cartera el mòbil. Posa la mà, grata per aquí, per allà. Constata que no hi és. El deu d'haver deixat a la tauleta del rebedor. Hi va, però tampoc hi és. Això ja no m'agrada. Sent una suor freda a l'espatlla. Mira al marbre de la cuina, tampoc. A sobre el llit, res. Fa un registre exhaustiu de l'apartament. Res de res.

Sens dubte se l'ha descuidat a la feina, quan aquell pesat del Greg li passava els informes de la joieria Gucci. Decideix anar-hi. Surt escopetejat pels carrers deserts, saltant-se algun semàfor en vermell. Arriba a la consultoria esbufegant. El porter el veu arribar i li demana si li passa res. Res, una bajanada, el mòbil que me l'he descuidat a dalt. Ha ha ha ! Ja nom podem estar-nos sense aquests aparells infernals...

Els despatxos descansen envaïts d'una llum blavosa provinent dels neons publicitaris. Una llum isolada d'un despatx, com un far, li crida l'atenció, és la Dolly que prepara o revisa els comptes. Li demana si s'ha trobat un mòbil perdut. No. Però li proposa que li pot trucar i si hi és al despatx sonarà. Ho fa, mirant-se'l encuriosida per la seva cara d'impaciència. Que esperaves una trucada important, Virgil? Més o menys, Dolly. Però no se sent res, la pantalla indica trucant i el silenci més desolador del despatx respon evidenciant una situació absurda. Que coi està fent ell, allà, en aquell moment? Virgil, vols que anem a fer una copeta, ara que ja he enllestit els comptes, t'hauria d'explicar una estratègia pels inversors de Weller i Associats... No, Dolly, em sap greu, però és tard i demà tinc un munt de coses... Bon cap de setmana. Pel mòbil no et preocupis, ja sortirà... Surt esperitat, evidentment no li anava a dir que se n'anava a continuar la recerca.

Pensa, pensa, pensa, on has anat abans de tornar al despatx...No pot ser! A casa del senyor Villiers, no puc presentar-m'hi ara. M'inventaré una urgència i els telefonaré des d'una cabina, els diré si poden mirar si no m'he deixat el mòbil a casa seva.És tard, ni en Villiers  ni la seva dona responen. Podria ser que haguessin sortit, podria ser que de cap de setmana...

Decideix tornar a casa, prendre's un tranquil·litzant i dormir tota la nit, si és possible. Quan s'allita va a posar l'alarma i ofega un renec, amb quin coi de mòbil?!...

Es desperta l'endemà com un autòmat. L'objectiu serà anar a casa dels Villiers. Primer els truca. Una veu li respon. Què em podria fer un favor? Sóc en Virgil, el senyor Villers és client meu, ahir ens vam trobar a casa seva i crec que em vaig oblidar el mòbil, que em podria marcar el meu número i si sona m'ho diu. Li canta el número. Esperì un moment. El deixa en espera. Al cap d'un moment li respon. Miri no se sent res, però si vol arribar-s'hi i ho comprova vostè mateix...Els senyors no hi són. D'acord.

Salta al cotxe i tornem-hi que no ha estat res. La gespa que envolta la piscina de la  casa dels Villiers llueix acabada de regar. Una olor d'herba segada avui no el calma. El rep la minyona. Aquesta el deixa fer. Cerca pertot. Per les estances on va ser, i res. Tornen a fer la prova de trucar i només se sent les tisores del jardiner que poda els rosers.

Moltes gràcies i perdoni les molèsties. El somriure molsut de la minyona, incitant, no l'atura en la seva cursa. Que tingui sort...Gràcies. Sent com la porta es tanca al seu darrera. Pensa, pensa, pensa. Abans dels Villiers... Dinar amb en Jully al David's. Som-hi! Perfecte perquè ja deuen d'haver obert! Entra al restaurant i parla amb el cap de sala. No senyor, no hem trobat cap mòbil. A primera hora del matí hem fet la neteja del local i si haguéssim trobat un mòbil a hores d'ara ja el tindria. De tota manera, digui'm on el puc trobar i si el trobem li ho comuniquem. Déu meu!

Abans del dinar...No pot ser, vaig ser tot el matí al despatx. I a la nit anterior...Res, a casa. Però al vespre vaig tenir una reunió en aquella sala d'apostes de Pigalle. Per jocs estava ell ara! Calia anar-hi!

A la sala de joc no hi va trobar el mòbil, ni al despatx d'advocats, ni a casa dels seus pares, ni al banc, ni a qualsevol lloc que la seva memòria peregrina recordés. 

Se li va fer el vespre de diumenge i el cap de setmana es va esfumar cercant el mòbil. 

I els seus amics, els seus partits, les seves xerrades, les fotos, la música?...Va preferir el mòbil. El temps lliure en les mil i una aplicacions que es baixava? Molt probablement, per què si no... per què cercava el mòbil? No ens va dir a qui havia de trucar, oi?

Avui dia un ésser humà es trobaria perdut al paradís sense la seva joguina, o pitjor encara, amb la joguina no veuria el paradís que ens envolta.