Paradisos oberts amb Booker Little.
La música de Booker Little és adient per acompanyar escenes urbanes en la canícula. La seva trompeta difosa, a voltes mandrosa, ressonant, sembla compassar els gestos d'esma que fan els vianants quan senten els seus peus pesats i la camisa s'enganxa a l'esquena. I un vol dir una paraula però fa mandra.
Surts del metro, immers en la riuada dels caps alleugerits amb el fred implacable del vagó, i abocats a l'escalfor més abrusadora del carrer. En una vorera del Passeig de Gràcia una noia degluteix un cucurutxo abans no li rellisqui pel coll i li taqui la brusa el rosat de la maduixa desfeta. Un grupet de rossos i rosses vermells com gambes s'encanten davant l'aparador de Ferrari. Van carregats de bosses de les marques de l'entorn.
Un ciclista avança sobre l'asfalt que bull,vacil.lant, envoltat dels fums d'un bus.
Alguns decideixen deixar que el temps passi, i s'asseuen a la Rambla de Catalunya, a les terrasses, bevent una aigua Pellegrino o una orxata, i fruint de la inacabable desfilada dels caràcters que caminen. El paradís en aquells instants existeix i és l'ombra dels til·lers i l'airet que s'aixeca. Com costa acabar la conversa amb els amics i retornar a la realitat, aixecar-se per tornar a formar part de la riuada calorosa. Mentre ens bevem una llimonada o un te fred.
Veus l'executiu apressat amb el maletí, a la conquesta del diner fugisser. I el qui porta esperant a la cantonada un munt, i ja no sap que fer amb el mòbil.
Quatre fulles s'enduen els peus. Un cerca el fred dels grans supermercats, o dels cinemes.
Hom espera la fresca de la nit, que intensifica amb la marinada la salabror del mar, l'olor dels arbres i dels carrers, dels comerços de fruites, de rajola molla.Aquella hora quan les veus ressonen en els carrers buits, hom podria fer un cluc a l'ull estirat en un banc, hipnotitzat pels llums del semàfor.
Cal cercar els paradisos de la ciutat, la música de Booker Little els obre: Quite please, Man of words, Hazy blues...
Escolteu-lo: https://www.youtube.com/watch?v=Dh-CXAWc6p4
Bonic text! Làstima que en aquesta narració els turistes beguin aigua San Pellegrino. Quina ràbia em fa aquesta campanya publicitària. On estigui l'Aigua de Vichy!. Tinc un client suís que si el bar o restaurant on va no tenen Aigua de Vichy se'n va. O Fonter, o San Narciso… Totes són bones per passar la calor!
ResponEliminaTots aquests fotogrames de la pel.lícula urbana els veig cada dia, quan vaig i vinc de la feina. Són exactament com els has descrit. Per sort, a la ciutat, a Barcelona, hi ha també racons, llocs, establiments... que són autèntics paradisos de calma i de viatge en el temps. Se m'acut, per exemple, el parc de les aigues del carrer Roger de Llúria, o el petit i preciós monestir (el que queda d'ell) de Sant Pau del Camp. També l'església de Santa Anna, que habita en un recer, protegida de la voràgine de la Plaça Catalunya. Per a tu Quim la música d'en Booker L. representa la ciutat i el que té de bo. Per a mi seria qualsevol peça bona pop dels anys 90. Encara que la música clàssica també s'hi adiu pel que té de contrast.
ResponElimina