Raoul i Felicity.
Ens conviden a sopar a casa del Raoul. Ens ha estat parlant d' un vi i ha arribat el moment de fer els honors. La casa d'en Raoul és al final del carrer des ombres, darrera del passeig marítim. Té un jardí en què cultiva uns esplèndids rosers, ara, amb el fred, ben podats. A l'estiu s'allarguen les sobretaules sota l'ombra del til·ler que podria passar per centenari. Ho és?... Pugem les escales que porten a la porta principal, de volta romana. Piquem al timbre.
En Raoul viu amb la seva dona, una fotògrafa anglesa que treballa per a una agència de models a Marseille. Ens reben cordialment, ens treuen els abrics i ens ofereixen un piscolabis abans de començar l'àpat. Un formatge amb nous i torrades de panses. L'estrella del programa vindrà per acompanyar el sopar.
Mentre esperem que es cogui el menjar, -cal dir que de la cuina surt una oloreta que enamora-, la Felicity ens ensenya les fotos que ha fet a unes models del país, fent unes postures a Montmartre que em recorden la Françoise Dorleac. Salvant les distàncies, esclar! Hi ha moments a la història insuperables. Les fotos són en blanc i negre, en unes escales del barri bohemi. Em crida l'atenció una, feta de nit, amb la llum dels fanals. Es creen unes ombres i uns contrastos que no sé com s'ho fan els fotògrafs..."No et pensis, el secret és una nikon amb tota un món de possibilitats...", em diu la Felicity. "Ja, ja... però de la combinació d'aquestes possibilitats en direm art, no?" li responc, fent l'últim glop a la copa de cava chardonnay. Aquest em treu de l'ensopiment que arrossegava al llarg de la tarda de dissabte. El Lille havia perdut a casa amb el Paris Saint Germain, incapaços de remuntar un gol, només un tir ajustat al pal de Nolan Roux...Les bombolles s'enfilen pels narius i aclareixen el cap. Bon cava aquest chardonnay.
En Raoul ens explica amoïnat la feina de la taula antiga que està restaurant i que li dóna més maldecaps del que es pensava. Entrem a la cambra destinada a ser un taller de fusteria. La taula, coberta amb un llençol, de fusta de roure, és del segle XIX. "Estic pensant a dur-la a l'Àncora, a veure si els interessa..."(1) "Probablement, però hauries de cobrar per fer aquests treballs". "Ni pensaments! és el meu passatemps..." No el traiem d'aquí. "Als moments de plaer que passo treballant amb la fusta no els puc posar cap preu."
La Felicity ens porta una safata de canapès de salmó, gambes de Groenlàndia, foie, anxoves amb roquefort, pernil fumat amb pinya...Un sofisticat disseny gastronòmic. "El salmó és escocès", ens diu somrient, coneixedora de les meves preferències. "Perfecte!, faig, mentre m'empleno una altra copa de chardonnay.
Una gerra blava em crida l'atenció sobre una taula raconera."Un dia, un home que havia de fer un detall amb presses va entrar a la botiga", explica el Raoul, "...i me la va comprar. La va deixar pagada i va anar a fer uns encàrrecs, dient que tornaria de seguida. Fa cinc anys d'això." "És molt bonica, tan senzilla, i amb aquest color..." "En Duflot la va portar d'un viatge pel nord del Japó, de Kushiro; en va comprar unes quantes com aquesta, diu que són de començament del XX, i tenen un cert valor. Un dia haurem d'anar a veure'l, té una casa que us agradarà molt." "En Duflot viatja molt al Japó, oi?" "Sí, ara fins i tot està ficat en una associació que ajuda als damnificats de Fukushima, venen unes bijuteries a molt bon preu. Per cert, ens va recomanar un restaurant japonès que el porta una amiga seva, un dia hi hem d'anar."
Sentim les envestides del vent. Els udols entren per la xemeneia. El Mestral s'anima. Avui n'ha fa molt. La Felicity ens treu dels pensaments des del menjador."Vinga, a taula!". Arriba l'amanida de sardines, aromatitzades amb la farigola. Les sardines a sobre d'un llit de llenques de tomàquet, amb farigola, sal, pebre i llorer. S'han cuit durant mitja hora al forn. El resultat és excel·lent. Ens seiem a taula reconfortats davant del color del menjar.
"Sabeu que a Espanya aquest any es commemora els contactes que van iniciar al segle XVII amb Japó? Es veu que uns samurais van arribar al sud del país,
viatjant per l'oceà, venien de Mèxic. I ara diferents institucions culturals celebren aquest contacte tan antic...", explica la Felicity."Els japonesos sempre han sentit una fascinació pel Mediterrani, també celebren la festa del llibre i la rosa", afegeix la Clàudia. "I per Gaudí, a Barcelona, davant la Pedrera... trobareu sempre una munió, esgotant les bateries de les càmeres," fa la Felicity, servint-nos una mica d'aigua."Hi voleu Frigolet?" "No, gràcies, bé almenys jo no, que no vull endolcir el paladar per rebre aquesta ambrosia que teniu reservada".
Les patates rosses que acompanyen el plat són delicioses, com també ho és el pa, un pa d'aigua, inconfusible, el pa de la Zoe, de crosta gruixuda i molla tendra.(2)
La conversa gira entorn d' anar un diumenge al mercat de Brignoles. Poder fruir dels colors dels fruits a les parades, de la antiguitats, de la divertida cantarella dels firaires. Em serveixo una copa de l'estrella del sopar, aquell pel qual s'ha muntat. Provinent del celler d'en Guillard, i obsequi del mateix als amfitrions. Un cabernet sauvignon entrat en anys; ha perdut l'acidesa i revé amb una dolçor afruitada i terrosa. Com la veu vellutada de la Norah Jones... Fa pensar en les cireres,una festa pels sentits.
Acabem el sopar asseguts al sofà, al costat de la llar de foc. Amb un calvados, m'abandono a la delícia de la conversa pausada i al crepitar de la llenya. Se senten les campanes de Sant Miquel, les onze. El lladruc d'un gos, llunyà. La Felicity ens regala un petit concert de piano. Aquesta vegada ens toca uns valsos de Chopin i un rondó de Beethoven.
En sortir ens sobta l'aire que vol ser fred i sec, impetuós. Per dins nostre,tanmateix, s'esté suau, suau, un solejat vinyar de la Provença...
Quim,
ResponEliminaAquest escrit sembla autobiogràfic doncs es nota que parles de les coses que realment t'agraden: el tipus de menjar, unes feines liberals, cert gust pel coneixement de detalls històrics, les roses que són una flor elegant, la música nostàlgica... Un estil de vida acorde amb la teva personalitat. Potser tu ets en Raoul i qui sap qui és aquesta Felicity.
Ei! Aquesta Felicity m'ha copiat el concert de Nadal! Felicitats per aquest escrit, al més pur estil "Port de les sirenes". N'has d'escriure més com aquestes, són les meves preferides.
ResponEliminaNo crec que l'autor sigui en Raoul, Boulevar-t(ist)!. És ben bé el seu convidat, de fet en Quim és el convidat ideal, dona gust de convidar-lo perque es nota que disfruta i agraeix el que l'ofereixen els seus anfitrions. Aquest escrit delata el seu tarannà observador i un dilettantisme sa. Enhorabona!