L'home orquestra.

Sobre l'escenari va elegant, amb armilla i camisa blanca, pantalons foscos, i un barret. És molt alt. Sobre les seves espatlles ja pesen uns quants anys, però es manté esplèndid, amb una veu que alguns dirien que ha guanyat.  Comença a fer de baix funky en la cançó You don't see me. Fa córrer els dits sobre unes cordes imaginàries. Acluca els ulls concentrat. S'hi afegeix un baix i s'estableix un diàleg. Finalment la bateria marcarà un ritme i esclata el tema. Aplaudiments. Comença un concert que es preveu marxós, com probablement ho eren els de finals dels seixanta. 

En aquell temps actuava a Los Angeles en diferents clubs nocturns com Dino's; The Troubadour; The Bitter End West; i en un de petit anomenat Bla Bla Cafe. Durant aquells dies Al Jarreau va començar a escriure el material que el va portar a signar un contracte amb la Warner Bross. Important la col·laboració amb el pianista Tom Canning i el guitarrista Arthur Adams.

D'on treu l'energia l'Al Jarreau? I com la transmet entre la gent, que,de seguida, oblida les preocupacions. Molts cops he pensat que la música d'Al Jarreau s'hauria de vendre a les farmàcies. En relació a l'efecte curatiu de les seves cançons, caldria explicar que Al Jarreau es va graduar en una especialitat de la psicologia que va dirigida a l'ajut a la gent discapacitada. Al Jarreau ajudava molta gent a donar-los ànims i a trobar eines que poguessin utilitzar en el seu dia a dia.

Probablement la seva millor època va ser a finals dels setanta, quan, amb el productor Al Schmitt, va grabar uns discos de col·lecció com We got by, Glow, i aquell directe de la gira a Alemanya...De tota manera, ara, en la seva etapa actual no està gens malament acompanyat per una big band.

Vaig descobrir Al Jarreau d'adolescent, en un concert del juliol de 1986 al Poble Espanyol de Barcelona, que hi vaig anar amb la meva germana. Des d'aquell moment ens ha acompanyat en molts moments de la vida.

Qui escolta Al Jarreau per primera vegada, queda meravellat per la quantitat d'instruments que pot interpretar amb les cordes vocals. Això l'emparenta amb els grans vocalistes del jazz com Ella Fitzgerald, Sara Vaughn, Bobby Mcferrin...Però el que  distingeix Al Jarreau dels altres és el ritme inconfusible que tenen les seves cançons. Vull destacar també l'Al Jarreau dels vuitanta, que és quan el vam conèixer nosaltres, amb cançons mítiques com Morning, Booggie Down, I'll be here for you, L is for lover...i tantes altres, i la seva col·laboració amb mestres com David Sandborn, el millor saxo de la costa oest, o George Benson. No us perdeu la interpretació que fa del Blue in green del Miles Davis.

De tant en tant miro la seva web i quedo parat de la seva vitalitat. Sempre està fent alguna gira, recentment va ser a Londres, en l'aniversari de l'àlbum Jarreau. Tot seguit us poso un enllaç perquè tingueu el plaer de gaudir d'un moment musical d'alt nivell, un fragment del seu mític concert a Hamburg, ja fa una colla d'anys...Com m'agrada aquesta cançó!

www.youtube.com/watch?v=q0kG55hYw24