Els nevaters.

En Pere pujava la costa i començava a sentir el cansament de la jornada. Tot el dia de marxa cap amunt, amb algunes estones de camí planer, però poques. Es dirigien cap a Espot, a fer la recollida de neu perquè a l'estiu, a vila, poguessin  mantenir els queviures ben frescos.

L'exercici feia que no sentissin fred, però ell notava una certa mullena als peus. Calia clavar bé el peu a terra per evitar la relliscada. Ara el vent s'havia mort, i seguien caient volves de neu. En Bartomeu era el que trescava més viu, encapçalant el grup d'homes. Era el veterà del grup i es coneixia el camí com el palmell de la seva mà. Duia el seu inseparable quisso que, en molts moments, era qui els guiava. En Jonàs i el Guerxo el seguien, encongits. Darrere, tancant la fila, en Pere, el més jove.

Ja veien les llumenetes de la vila al lluny, i aquesta visió, de tant en tant, els feia companyia en la seva ascensió. Aviat arribarien a la caseta. Encara quedava un tros de camí. Només se sentien les seves passes enfonsant-se en la neu, i el xiscle de l'esparver que sobrevolava damunt seu. 

En Pere pensava en la Júlia. El record del seu somriure l'escalfava, era com un carburant. Feia uns dies que havia entrat al rellotger de la vila per triar l'anell. Un anell que pogués entrar bé en aquells dits tan fins. Des de feia temps que potser ella esperava el moment, aquell acte simbòlic que segellava un compromís. L'avi li havia explicat  que, abans, en moments solemnes, es jurava  per l'astre rei i que d'aquí venia l'anell, el més sagrat en la naturalesa representat en un cercle daurat.

Pas rere pas, pujant, recordava la indecisió dins la botiga. Quin anell? N'hi havia tants! Encara el duia a la butxaca, perquè no havia tingut temps per donar-li, de seguida va venir el guerxo a avisar-lo de la feina, la mateixa tarda quan el comprà, i se'l desà a la butxaca de la jupa. Li faria companyia durant aquelles jornades.

El tocava, el sentia, com un talismà que havia de conferir-los tota la prosperitat del món. A la tornada, o millor encara, a la nit de Nadal, li donaria.

El va treure dels seus pensaments el crit rogallós del Bartomeu. Ja es veia la caseta. El primer, en arribar, seria fer un bon foc i escalfar-se els peus. Menjarien, beurien i s'explicarien històries. Calia passar la nit, abans del treball que els esperava a l'endemà.



El matí es va aixecar molt tapat, amb una cortina de neu. Van haver d'esperar al dia següent, quan es van obrir clars, per començar la feina. Van fer cap a darrere la caseta , on semblava que s'acumulava més neu. En Pere no havia dormit gaire bé, l'udol del llop que rondava per aquells topants també havia despertat el quisso; ara caminava d'esma, tot i arrossegant el carretó amb el qual transportaria la neu. Els altres tres també conduïen els seus carretons i els estris.

Clavaven les pales en la neu i omplien els carretons. Després els duien a dins la caseta. Allà hi havia un pou on havien d'anar tirant la neu fins que arribés fins dalt. Després taparien el pou amb palla perquè la neu es conservés a la muntanya fins a l'estiu.

En Pere treballava fort, i mica en mica s'anava deixondint. S'animava  pensant que aviat tindrien aquell pou cobert i podrien baixar a la vila. S'acostava el gran moment de retrobar la seva estimada.

En un moment que va abocar al pou una bona palada de neu, va veure que quelcom voleiava cap a baix, i s'enfonsava en el neu. L'instint el va portar a posar-se la mà a la butxaca de la jupa. Déu meu! L'anell! No va ser a temps d'avisar als altres companys que ja descarregaven la seva neu al pou. Al fons, el cercle blanc i dens, homogeni; no es veia res.

Va demanar que el deixessin baixar. En Bartomeu es va emprenyar molt. "Per què el duies a sobre? No veies que el podies perdre? Ara farem tard!" 

En Pere, vermell pel trasbals, va baixar posant els peus per les relliscoses pedres del pou, agafant-se a la corda que els companys li sostenien. Busca que buscaràs, va deixar les seves mans en la neu. Ni rastre de l'anell.




En Joan de cal Morro va trucar a la porta de la masia. Va sortir a rebre'l el Xisco, un gossàs que vigilava la casa. A aquella hora de la tarda es començava a estar bé, el sol ja s'havia amagat darrere les muntanyes. Els vilatans ja sortien de les cases per respirar la fresca. Els que tornaven de la romeria, com en Joan, anirien a fer un últim trago a la fonda, o dormirien la mona. En Joan, però, havia de veure la Júlia. Finalment la porta s'obrí. Era ella mateixa.

En Joan es va treure un anell de la butxaca i li mostrà. A la romeria, a l'anar a agafar el porró en fresc, van veure enmig del gel, un círcol daurat que brillava com el mateix sol. Ells no sabien què hi feia allà tal joiell, els apareixia preciós. I la Roseta de cal Graner els ho explicà: "que no sigui el que va perdre en Pere, quan anà a fer de nevater al desembre." És clar que aquella neu aplegada només anava a la nostra vila.

La Júlia prengué l'anell, la faç esblanqueïda com la neu, els ulls fixos en la lluïssor, i ofegà un plor. Ara ho veia clar que en Pere no era de fer teatre, i li deia veritat. 

En Pere no va saber que l'atzar va portar l'anell cap a les mans de la Júlia. Envoltat de llum pels quatre costats, el vaixell l'acostava a una terra inhòspita, en la qual havien de trobar,els deien, la glòria dels herois. Un cercle daurat sobre els seus caps els feia suar de valent, mentre s'agombolaven com podien cantant cançons a la coberta. L'acompanyava en Bartomeu, que li anava dient: "no t'amoïnis home, ens sortirem bé d'aquesta". Un gest de neguit duia la seva mà a cercar quelcom a la butxaca de la jupa, i allà no hi tenia res.