El te

Fa temps el te ens feia pensar en les cinc de la tarda i un agradable berenar amb pastetes. Imaginàvem un rellotge de peu i un parament deliciós de tasses i plats en una taula entre butaques. Les cortines corregudes i una conversa tranquil·la, amb la fressa de la porcellana. 

El te s'ha universalitzat i ara el prenem a tothora, acompanyant diferents menjars i moments. Podríem parlar del "Fast Tea".

Mentre a fora cau la tarda i l'habitació es refreda, no hi ha res com preparar un te. Diuen els entesos que la preparació del te és tan important com prendre'l. Aquest instant és un ritual en què la ment s'ha de concentrar només en aquests petits gestos. Hi intervenen els cinc sentits: el tacte, quan el posem a la xarxeta d'on es despendrà la substància i l'aroma; la vista, quan veurem com es dissol en l'aigua els seus diferents colors; l'oïda, quan escoltem el rajolí que cau a dins la tassa; l'olfacte, quan ens apropem la tassa als llavis i enfonsem el nas en el fumerol; el clímax, quan el líquid tebi envaeix el nostre paladar i ens reconforta el gust de les herbes, un gust un pèl amarg, però molt suggerent, ple de matisos.

Hi ha qui li agrada amb llimona. Alguns s'hi posen un núvol de llet, molt britànics aquests; jo el prefereixo sol, i tebi.

El te m'acompanya en les tardes de lectura, a la vora del finestral, quan el sol enfoca els seus últims rajos i provoca reflexos i ombres; llargues correccions d'exàmens en les quals esdevé una poció màgica; un complement a la música de Chet Baker, quan un es troba molt cansat; un bon acompanyant a la torrada en l'esmorzar del diumenge, quan ens envoltem dels diaris i deixem passar el matí astorats per l'actualitat; prendre'l mentre acarones el pèl sedós del gat...