Una jornada a Viladrau.

"Montseny, boscos, matinades, capvespres amb cants de rossinyols, passeigs per laberints d'alzines amb el meu gos estimat. Caminar, peus, sabates, bastó." 

Antoni Tàpies, Memòria personal. Fragment per a una autobiografia.




M'he assegut davant la finestra, mirant com la nit suaument cau damunt la muntanya d'ametistes. Fa un moment es veien unes nuvolades que ara ja no es distingeixen en la fosca.

S'han encès els fanals del carrer. S'escolta un gos al lluny i les envestides del vent. Més tard baixarem a sopar. Preveiem un bon menjar; amb la caminada tenim un budell buit.

Aquest matí hem pres el camí que va a la font de l'oreneta i allí hem llegit el poema de Guerau de Liost. Després hem seguit el camí que porta a Rosquelles. Aquesta vegada no he vist l'euga en el clos de la casa. Hem fruït d'aquest racó davant la muntanya.

Hem continuat la marxa fins al castanyer de les nou branques. El camí ha discorregut entre castanyers, alzines, faigs, plataners, til·lers...Hem respirat l'olor dels arbres i hem vist els canvis cromàtics que comença a fer la tardor. De tant en tant, sortíem del camí per caminar sobre catifes de fulles i apropar-nos hipnotitzats al doll d'una font.

La font de les Paitides, la del nen gran, la del ferro, aigües que formen part de bastants versos. Malauradament, a les Paitides, el plàstic blanc d'unes vint garrafes han trencat tot el sentiment del lloc. No s'enfadaran les fades amb aquesta apropiació massiva d'aigua?

Ara s'escolta el cloquer. Són les set de la tarda. Fruïm de la lectura, lassos de l'exercici. Després del sopar, anirem a fer un volt pel poble i  a veure els fanals.

L'entrant ha estat molt apropiat pels dies: una crema de castanyes i moniatos; després ha vingut el melós de porc a la jardinera...Un bon reconstituent.

Viladrau de nit, amb la llum dels fanals. Els carrers deserts. Els dos bars oberts amb una parròquia discreta. La campana toca les deu i fa un fred que pela. Recordo el poema de Guerau Nocturn, que comença... "La nit com una gola de llop, tota ella udol"...i més endavant diu "...entre els udols repica potser un esquellerinc? No és picarol d'ovella, ni braçalet de fada, ni de l'esquerpa dona el so de l'arracada, són les campanes xiques de dalt del campanar, que aturen la desfeta posant-se a repicar..."

El poeta, des de casa estant, en l'escalfor del llit, sent a defora el vent de la tempesta. En aquell moment tenim ganes de tornar a la nostra habitació i experimentar aquesta sensació. Així que ens apressem cap a l'hostal. Assaborim una estona a la sala d'estar, abans de pujar a l'habitació. Uns esquis antics pengen d'una paret, com un record dels primers estadants. Asseguts en còmodes butaques, fruïm de la nit viladrauenca, contents d'haver caminat per un espai literari.