La dama de l'unicorn.

El museu de Cluny concentra una col·lecció espectacular d'art romà i medieval. Durant el passeig, hi vam podem trobar peces de l'època romana, com, per exemple, diferents pilars amb relleus molt curiosos, figures bíbliques, plantes, animals..., un frigidarium que té una volta de vertigen -us en parlaré un dia- i altres meravelles. Vam veure capitells romànics, escultures que es trobaven a la façana de Notre Dame, com les inquietants figures escapçades dels reis de Judea, de fet també vam veure els caps que els hi corresponien. Uns vitralls preciosos, tapissos, i fins i tot elements de la vida quotidiana com una caixa de jocs.

En entrar la recepcionista ens va advertir que no tenien en exposició el famós tapís de la dama de l'unicorn. Aquest es trobava al Japó. No podia ser d'una altra manera! Ara enteníem perquè hi havia tants japonesos voltant per la ciutat. Es tractava d'una peregrinació per fotografiar el buit que havia deixat el tapís?

Els tapissos exposats pertanyen a l'art dels Països Baixos dels segles XV i XVI i es caracteritzen pels seus colors i la presència endolcida de la natura, dels animals i dels homes. 

La dama de l'unicorn és una sèrie de sis tapissos en què surt el personatge d'una misteriosa noia, flanquejada per un lleó i un unicorn. L'espai és sempre el mateix: una illa plena de flors i animalons que contrasta amb un fons vermell.També hi ha arbres florits i la noia surt d'una tenda. Té als seus costats uns estendards de la família Le Viste. Un treball d'encàrrec?

Probablement l'obra va ser inspirada pels esbossos de l'artista Jean d'Ypres o del seu germà Louis.

Marie-Elisabeth Bruel explica, en la seva obra dedicada al tapís, la relació que hi ha entre aquesta obra d'art i l'obra poètica del Roman de la Rose de Guillaume de Lorris i Jean de Meung, en què es parla de les temptatives d'un home, en Guillaume, per conquerir l'amor d'una dona que es troba en un jardí. La dona ve representada per l'al·legoria de la rosa. Aquests intents per assolir la flor més bella el portaran a un perfeccionament espiritual. El jardí es contraposa al bosc, a la rusticitat. Una obra literària escrita en dues vegades pels esmentats autors en el segle XIII, i on es veu el mític jardí de l'amor cortès trobadoresc. Aquest jardí també es pot gaudir en el museu.

Cinc d'aquests tapissos s'interpreten com al·legories dels sentits. La noia fa unes accions que es poden entendre en un àmbit cortesà. En el primer una serventa li ofereix un recipient ple de confits: el sentit del gust; en una altre tapís, l'unicorn es contempla en un mirall: la vista; en un altre escena, la dama toca un orgue: l'oïda; també fa una corona de flors i un simi n'olora una: l'olfacte; la dama toca la banya de l'unicorn i el pal d'un estendard: el tacte. Són diferents moments, diferents accions que semblen formar part d'un somni. En tots aquests moviments es manifesta una dolcesa pròpia d'aquests teixits. L'activitat de la dama s'envolta de refinament, com si es trobés en el jardí d'un castell. No debades, un estendard domina l'illa. 

L'unicorn només pot ser controlat per una verge, tal com explica el mite. En l'escena del tacte algú hi podria veure un sentit sexual, però crec que predomina més el missatge de control de la dama sobre l'animal i, amb l'estendard, de poder. L'unicorn pot representar la dualitat de l'home, la raó i l'instint, aspirant a assolir el favor de la dama per un camí que el poleix cap a l'amor espiritual. No us fa pensar tot plegat en Ausiàs March? Els versos que diuen: "dos grans desigs baten la meva pensa,/ la voluntat però vers un es llença./ Vull, us ho dic, ben amar-vos a vós.

En el tapís sisè la noia guarda en un cofre un collar i la llegenda "mon seul désir" sembla al·ludir a una renúncia dels plaers terrenals. Al capdavall la noia es troba en una illa, en un clos. La paradoxa és que aquest clos és un paradís, ple d'animals,plantes i plaers. El locus amoenus de Virgili. Un topos allunyat de la vulgaritat del món. 

Aquest escenari de l'"illa-jardí" apunta a una al·lucinant i encertada representació de l'escena amorosa que cantaven els trobadors, l'únic que aquí l'home vindria representat per una bèstia mitològica que només s'atura davant la puresa.