Dels usos estiuencs.

Aquests dies de canícula he estat pensant com deurien passar la calor els medievals. El contrast evident no ve perquè gaudeixi d'un aire condicionat, que no és el cas, i probablement estic passant una calor de justícia, tal i com els del XII. Sí que és cert que si amb la calor podem trobar-nos fatal, amb l'aire condicionat podem agafar una grip, que no sé què és pitjor. 

Bé, en aquells temps no deurien tenir aquest problema. Potser algun noble conservava ocult un frigidarium o un perystilum de l'època esplendorosa dels romans i passava la tarda estupendament, amb la companyia de les amistats o família, però el poble suava la cansalada com ara. Hem de tenir en compte que es treballava al camp, per la sega, i després la verema. La fresca potser es gaudia a la nit, vagant per indrets tranquils, o sota un roure durant el dia; a prop d'un pou, d'una font...o baixant a la bodega de la casa.

Les dones nobles fugien del sol, ja que el bronze no es portava, era senyal de la classe baixa, que treballava de sol a sol, i s'associava un rostre pàl·lid a un model de bellesa que responia als cànons de l'època: la dona àngel dels clàssics i dels prerenaixentistes. Veiem,doncs, que en aquest punt sí que la moda ha canviat. 

Ja ho va començar a canviar el gran Francesc Vicenç Garcia, Rector de Vallfogona, amb el seu modern poema A una bella dama que es pentina, en què la dona a qui va dedicat el text té els cabells com l'atzabeja i competeix amb la de melena daurada. 

Bé, crec que abans el falconer de València ja va començar a parlar d'una dona que alterava les normes...Ara a l'estiu fa de mirar una revista del cor, no direm el nom, i veure com el gènere humà viu en la més lliure i desacomplexada nuesa; retornem al paradís, o potser no...Perquè el que s'ha de veure...