Actualitzacions pendents.

Quin sentit té conservar una carta constitucional d'un país que té ja trenta cinc anys, quan una part important d'aquest país demana canvis?... Qui s'oposa a modificar-la o, utilitzant un terme més modern, actualitzar-la (a la pantalla ens passem la vida actualitzant), esdevé una mena de retrògrada. La política ha de socórrer les necessitats de la gent i aquestes varien constantment.

Si un nombre de persones expliquen una voluntat, aquestes haurien de ser escoltades i les diferents parts haurien de seure's per trobar acords.

Una carta de lleis, en un moment passat, podia ser convenient. De totes formes, l'article segon de la constitució porta al pensament que aquesta no va tenir gens en compte l'emancipació futura de les nacions històriques,i les va equiparar a la resta de territoris amb el nom d'autonomies, quan s'haurien d'haver definit com a nacions històriques. Era el moment de crear un estat federal? El cert és que si en aquell moment post-dictatorial convenia anar a poc a poc, ara caldria avançar en una estructura d'estat que donés l'opció als catalans a poder decidir què volem fer. 

Llegim a l'article segon que l'estat és indivisible. Fa clar esment a la unitat i la paraula ens connota un espai minso al debat i al pluralisme, tot i que aquest s'anomena quan es parla d'autonomies. 

Tot evoluciona ràpid, la societat del 2013 no és la de 1978. Pensem en els avenços socials, tècnics i científics que s'han produït en aquests darrers anys. Com no ha d'evolucionar també una carta constitucional? 

Si no ho fa, semblarem aquells pobles tancats i tradicionalistes de finals del segle XIX. Per molta crisi que hi hagi, aferrar-nos al passat no ens la traurà. Al contrari, estimularà més la sensació de crisi, de caducitat i de pèrdua.

Les lleis les fan i les desfan els homes per crear una bona convivència. Hi ha governs que no s'han assegut el suficient a dissenyar espais de convivència en benefici de les necessitats de la gent. Al contrari, han retallat estatuts decidits democràticament. 

Es podrà portar a terme el dret a decidir en un entorn tan immobilista?