L'Àncora.

Al carrer de la Sorra fa molts anys que hi ha un antiquari. Per sobre de pilots de llibres polsegosos, s'hi passeja amb elegància un gat blanc. 

En Lucas ven llibres vells, oblidats, andròmines i algun quadre salvat de la foguera. L'altre dia, un amic em va convidar a visitar la botiga per veure una curiositat: un còdex del segle XV, ple de dibuixos, del tot indesxifrable. "I em dius que és del segle XV ?", la meva perplexitat era notòria davant d'aquell descobriment. "Bé, això sembla, porta un certificat d'autenticitat i es veu que ben aviat han de venir uns especialistes d'Hamburg per treballar-hi, m'imagino que t'interessa, no?"

Quan entrem a L' Àncora, sona una campaneta damunt de la porta. La sala està en penombra. Al fons veus una llumeneta sobre un escriptori,i allà trobes en Lucas, llegint, amb unes ulleres de muntura gruixuda i negra, la cara eixuta, poc cabell i nas grec. "Ah, ja sou aquí !" Deixa un volum sobre la taula i ve amatent a rebre'ns. Ens explica que precisament avui "he de fer uns encàrrecs i us faria res mentre mireu el llibre de vigilar-me una mica la parada, serà només una hora, us podeu fer un te o un cafè, si preferiu..." Tenint en compte el tarannà del país, allà ens hi podíem passar el dia. "Bé, i tant i tant, fes, fes, que nosaltres aquí tenim per estona." Quan surt m'explica en Michel que en Lucas té una trobada clandestina amb uns venedors de tòfones i la cita és ineludible."Has tastat la seva truita de tòfones? Ummm..."

De morbis. El llibre és damunt la taula, al costat hi ha un parell de guants de làtex. Ens els posem i l'obrim. 

Ens ve una olor d'humitat i un polsim als narius. Sentim un fred dens, un calfred ens recorre l'espinada. Passem amb cura les pàgines i comencem a trobar escrits en caràcters gòtics: llistes de plantes amb dibuixos, no hi ha dubte que ens trobem davant d'un receptari de guariments; veiem dibuixos d'estris que podien ser les eines del cirurgià, s'hi expliquen tècniques mèdiques d'operació.

Trobem un capítol dedicat a l'enciclopedista romà Aule Corneli Cels i al seu text De Arte medica, on s'esmenta el temperament que havia de tenir un bon cirurgià: fred, coratjós i la mà ferma.

El coneixement rudimentari del llatí ens deixa veure que parla de la concepció de la medecina en l'antiguitat. En aquells temps hi havia dos corrents: el metge que actuava dràsticament, l'escola d'Asclepíades, i el que preferia no fer mal al mal, és a dir, deixar que el malalt es guarís d'una forma natural. "Primum non nocere." El llibre sembla ser una defensa d'aquest darrer sistema. Després hi ha un elogi a Galè, seguidor d'aquest estil, i a Hipòcrates, metge que encetà aquest procedir respectuós amb els pacients.

Trobem el jurament hipocràtic, el jurament que fan els metges d'intentar guarir per tots els seus mitjans la persona, en qualsevol circumstància. El jurament està íntegre, en llatí, i s'hi fa constància de l'original, que era un manuscrit bizantí del segle XII.

El més graciós és que el text del jurament està disposat de tal forma que dibuixa la silueta d'una xeringa, talment un cal·ligrama. Gaudim de la seva lectura, en què hi ha fragments molt bells, com els següents: 

"Fixaré el règim dels malalts del mode que els sigui més convenient, segons les meves facultats i el meu coneixement, evitant tot mal i injustícia." "Quan entri en una casa no portaré un altre propòsit que el bé i la salut dels malalts." "Guardaré reserva sobre el que vegi o senti en la societat i no serà necessari que es divulgui, sigui o no del domini de la meva professió, considerant el ser discret com un deure en semblants casos."

I després, un bon cafè, encenent el fogonet que té en Lucas en un racó de la botiga. Tot parlant se'ns ha passat el matí. 

En Lucas ha fet aparició duent una petita bossa de plàstic, on portava el preuat menjar i se'l veia molt content. "Caram quina aroma de cafè, poseu-me'n una mica!" Se n'ha anat al rerefons de la botiga, i ha desat la mercaderia."El dia que vulgueu us faré un rissotto amb tòfona i magret d'ànec, què me'n dieu? El qui m'ha venut les tòfones diu que les cerca amb un porc ensinistrat." La conversa ha derivat del tot cap a la gastronomia. No tenim cap mena de dubte que el bon menjar serà sempre la millor cura.

En sortir pensàvem en la professió mèdica i en el valor que avui dia tenen les paraules d'Hipòcrates. Una qüestió ens sobrevé: els metges actuals han de fer el jurament hipocràtic?