La dama que pentina.

Anar a ca la Flora és com anar al confessor. La Flora sap escoltar, la seva disposició al diàleg és excel·lent, oberta a qualsevol neguit que li plantegi el client de torn. Treballa tranquil·lament, pentinant i tallant, com si seguís un compàs.Inclina el cap, el coll d'alabastre, la mirada hipnòtica en la dansa de la pinta i la tisora. El seu cabell atzabeja contrasta amb una pell pàl·lida. Li comento la semblança amb el poema clàssic del Rector de Vallfogona, "A una hermosa dama de cabell negre", el de la dona que es pentina amb una pinta de marfil... La diferència és que, en el seu cas, no parlem d'una acció reflexiva. Ella pentina algú.

"L'Hollande i la Merkel saben combatre la crisi",dispara en Bertran,un avi habitual de la tertúlia. Amb una opinió així, si hi ha uns quants clients, es pot generar un debat d'alta temperatura. Sort que la Flora és una moderadora molt hàbil. Els moments importants de la seva feina creen unes pauses, uns silencis.Són els seus moviments gràcils: espolsa els cabells tallats,escampa el sabó,tiba la pell per iniciar l'afaitat, prepara una navalla, passa la pinta...i en acabat, pren el mirall perquè el client vegi la perfecció del retall, el clatell nu: "Perfecte!" "Quina diferència!" 

Quan hom està assegut en aquella cadira de fusta, no pot deixar de mirar les acolorides ampolles de locions dels prestatges: marques estrangeres, etiquetes grogues amb galtes plenes d'escuma, cal·ligrafia dels cinquantes... "Quina frescor"!, faig quan em passa el líquid per la closca. Docta amb les mans. "És la loció més antiga, me la porten de Londres, notes l'aroma de menta?",m'explica somrient, com faria una cuinera. "I tant!", li responc, pensant que aquests detalls fan les delícies dels clients.

La Flora va aprendre l'ofici a Londres. Hi va anar de molt jove, sense ofici ni benefici, a la recerca de la llibertat. Una onada hippie la va deixar en sòl anglès i un dia de serenitat la va dur a una perruqueria. "D'aprenenta tindràs per pagar-te el menjar i una habitació". I va aprendre l'ofici de la vella Therese. Sempre havia pensat que havia de viure de fer alguna cosa amb les mans. Les seves són aspres, de dona que ha treballat força. Les ungles tallades ben arran.

Els dies al barri londinenc passaven ràpid, de la feina a la dispesa, a la seva habitació havia muntat un món: el tocadiscos, els Beatles, unes quantes novel·les d'amor, els poemes de Bécquer i el mètode d'anglès. També la sensació que aquell país era per quedar-s'hi, que es podia fer més coses que a Espanya...i a ella ja li agradava la pluja a la finestra, i aquells amics esbojarrats amb qui ballava quan sortia amb la seva veïna. El seu món s'eixamplava. En sortir, la pell de la cara, vermella pel fred i la cervesa, els contrastos...els músculs laxats per l'animació. 

"La loció, la compres des d'aquí?" Els ulls pensen, i miren lluents, travessen espais: "Sí,... el contacte el vaig fer fa molts anys". 

La Flora va tornar a casa. El vell Leo plegava i ella va agafar el relleu. La barberia va esdevenir saló unisex, les velles cadires van romandre-hi.

"Com els vols avui?"  diu somrient, els ulls foscos, amatents...  "Com sempre".És a dir, a màquina i ben curt. Em perdo el seu art de tisora, però va ser ella qui em va recomanar la màquina. Els temps canvien...la dama rasura.