Tàpies i el cos.

Aquest estiu vam veure una magnífica exposició d'Antoni Tàpies al Museu d'art modern de Ceret, i fa poc vam veure'n una altra a la Fundació Tàpies que, com la de Ceret, incidia en els grans temes de l'artista: els objectes de la vida quotidiana i el cos humà. 

En aquesta darrera, titulada Cap braços cames cos, es tractava el tema del cos. Trobàvem quadres en què es representaven parts del cos, fins i tot les considerades poc nobles. Aquestes són les protagonistes. L'espectador fixa l'atenció en elles, tan conegudes, però, a la vegada, tan poc valorades, oblidades per la pressa i l'habitud. Aquesta fixació en el més quotidià i proper, en aquest cas el nostre cos, proposa a l'espectador de fer l'exercici de redescobrir-nos. Fa que dediquem un temps a aturar-nos, a parar els nostres pensaments per connectar amb nosaltres mateixos. El cos esdevé un territori, una geografia, que, a la vegada, conté el nostre cor, la vida,i és, a més, el mitjà amb què som al món. 

Aquesta idea ens porta a pensar com Tàpies fa un resum tan bo de la cosmogonia medieval, de la idea que explicava Ramon Llull, que tot a la naturalesa està connectat a un ordre, que li podem dir Déu, si volem.L'element més baix en la classificació de la naturalesa, un mineral, manté també aquesta connexió amb l'ordre. 

També aquesta exposició de Tàpies ens fa pensar en la filosofia de l'Orient: la importància del cos és en ell mateix i l'home viu, malauradament,gairebé sempre, fora d'ell, perseguint pensaments que no s'aturen mai, obsedit pel passat o el futur, però mai en el més important que és el present. Aquest present només pot ser viscut plenament sentint el cos.